El festival va quedar definitivament tancat de matinada amb una festa a la sala City Hall, on va fer de DJ el baixista de Joy Division i New Order, Peter Hook, que es podia felicitar pel gran èxit de públic que ha tingut aquests dies el documental sobre el seu primer grup, tot i que no ha guanyat cap premi.
Aquesta edició de l'In-Edit Beefeater ha estat la més exitosa, de llarg, des que el festival es va fundar ara fa sis anys. Tot i no haver programat cap documental amb el nom d'una superestrella del rock, ha aconseguit convocar 21.000 espectadors, 4.000 més que l'any 2007. No hi ha dubte que una proposta com aquesta té futur a Barcelona i els organitzadors s'han declarat tan satisfets pels resultats com optimistes de cara a les properes edicions.
Tommy Tedesco, Carol Kaye, Hal Blaine, Glen Campbell o Earl Palmer són noms de músics destacats que injustament han passat desapercebuts al llarg de la història de la música. En canvi tothom té al cap temes que van interpretar, com les bandes sonores de "Batman", "Missió Impossible" i "Bonanza" o els èxits "Good Vibrations" i "California Girl".
Ara el documental "The Wrecking Crew" dóna a conèixer aquest grup de músics d'estudi amagats a l'ombra de grans artistes que van tenir una dècada daurada als 60 a Los Angeles, en un moment en què tota la indústria era a Nova York, Londres i Detroit. "The Wrecking Crew" van gravar un gran nombre d'èxits per als Beach Boys, Frank Sinatra, Nancy Sinatra, Sonny and Cher, Jan & Dean, The Monkees, Gary Lewis and the Playboys, Mamas and Papas, Tijuana Brass, Ricky Nelson, Johnny Rivers i van formar part de la Phil Spector’s Wall of Sound.
Es tractava del fenomen "The Milli Vanilli's" de l'època. The Wrecking Crew gravaven els discos a l'estudi i després la banda en qüestió era qui sortia a les portades i després se n’anava de ruta, com va passar en grups com Marketts, Routers i T-Bones.Tots els seus instrumentistes, almenys els de les gravacions, eren sempre els mateixos però amb diferents noms. Aquest grup, format per una vintena d'estrelles, tots homes menys Carol Kaye, van tenir un gran impacte en el món de la música. Eren imparables i tothom hi volia treballar, com recorda Johny Wilson dels Beach Boys en el documental. Treballaven frenèticament, empalmaven sessions de gravació i bolos, i feien brillar partitures experimentant i introduint arranjaments propis.
Ara el documental ha volgut donar veu a aquest grup d'artistes i especialment al guitarrista Tommy Tedesco, eix vertebrador del film aclamat per tots els artistes i èxits de Hollywood però que mai va aparèixer a primera fila. Un homenatge que s'ha fet de la mà del fill d’aquest geni de la guitarra. I és que Denny Tedesco n'és el director. Per això que aquest documental, molt amb l’estètica dels anys 60, desprengui l’amor i la passió amb el qual s'ha elaborat. Tota una mostra d'amor fraternal que recull entrevistes de diferents membres del grup, cantants, productors, portades d’àlbums, gravacions a l’estudi i anècdotes del simpàtic Tommy Tedesco. Tot això, enmig d'una reunió, convocada pel mateix Denny Tedesco, entre el seu pare, Hal Blaine, Carol Kaye i Plas Johnson en què recorden el seu passat amb anècdotes carregades d’ironia al voltant d’una taula, simulant la pel·lícula de Woody Allen "Broadway Danny Rose".
Un documental brillant que, amb 98 minuts i un gran nombre de testimonis, repassa la carrera d'aquest grup de "hitmakers" que es mantenien en l’anonimat. Una fàbrica secreta d'estrelles i mercenaris de la música que treballaven i vivien per la música amb una gran passió i compromís. En definitiva, la nostra banda sonora que ara, a tall de "voyeurs", hem pogut veure com treballava a través de la pantalla gran.
“Les seves lletres fan mal, com ferides obertes sobre el pit”, diu el seu amic i excompany d'escenaris Javier Krahe. I el cert és que si els incondicionals de Joaquín Sabina d’arreu del món se sotmetessin un per un a una entrevista per identificar què carai els atrau d’un home tirant a lleig, de veu cendrosa i vida dissoluta que vol ser castís i revolucionari alhora, la resposta seria unànime: les seves paraules.
I paraules són el que ha pres Ramón Gieling (Holanda, 1954) com a matèria primera i eix fonamental per construir aquest “Joaquín Sabina, 19 días y 500 noches”: el documental s’aixeca sobre els testimonis d’amics i “allegados” de Sabina, molt ben triats i molt ben treballats, que des de la seva subjectivíssima perspectiva van dibuixant un retrat del cantant. Com el mateix Javier Krahe, que, amb una recreació de la barroca casa sabiniana feta a base de compres al Rastro com a teló de fons, ens confessa que detestava les multitudinàries reunions socials que es generaven espontàniament a casa del cantant a l’època en què encara repartia còpies de les claus a tort i a dret -mentre que a Krahe, òbviament, el que li interessava era discutir "tête a tête" com rematar un vers o lligar dues estrofes... O com el brillant testimoni de l'empleada de la banca, que val més que veieu en directe per disfrutar-lo; o el d’Enrique Morente, que amb una encisadora desimboltura deixa clar que per molt alegre que sigui el to de cant del “Flaco de Úbeda”, en el fons és un tràgic. I sí, si el que espereu veure-hi és Sabina amb el seu whisky incondicional i la seva cigarreta també el veureu, recolzat al sofà i parlant amb aquest ritme i aquestes construccions tan seves en què es parapeta, mal dissimulant la incomoditat i la tristesa.
Entre entrevista i entrevista, les inevitables peces musicals ens allunyen de la casa fictícia i planegen sobre Úbeda i els camps andalusos, l’arena de les places de toros i els escenaris. Gieling ha apostat per unes imatges i un ús molt conscient dels silencis que prioritzen la metàfora visual per davant del material d’arxiu. Gieling presenta el seu documental com un retrat del Sabina post-2001, quan una embòlia l’obligà a corregir, lleugerament, els seus hàbits de vida; però el cert és que les anècdotes biogràfiques (que són les de sempre: el pare comissari, l’exili, la vida “jaranera” i la depressió) queden sovint en un segon pla per afavorir la reflexió sobre el paper guaridor de la poesia i el retrat del personatge. Aquí és on de vegades Gieling rellisca i planteja, sense gaire fortuna, preguntes pròpies del qüestionari Proust que forcen definicions artificioses. Però tranquils, els entrevistats lidien amb tant art les innòcues envestides que finalment la sang raja i el documental s’endú la orella.
Si us n'heu perdut les projeccions del festival, i a l’espera que Sony-BMG la distribueixi el dvd, aquí en teniu el tràiler.
De totes les pel·lícules presentades en aquest In-Edit, si n'hi ha una que sembla una autobiografia és "Dream of Life" (Steven Sebring, 2008). Rodada al llarg dels últims deu anys en la carrera de Patti Smith, just des que va posar punt final a una retirada de setze anys lluny dels escenaris, aquest documental sembla un recorregut més espiritual que vital de tan profunda i antiterrenal que és la musa del punk, la matrona del rock poètic.
És un exercici lloable d'exhibicionisme emocional combinat amb un deix de necrofília d'allò més romàntic. Des del principi un s'adona que Smith està imposant-se una teràpia per renéixer després d'haver perdut gran part dels seus éssers més estimats: l'escriptor Willliam Burroughs, el fotògraf Robert Mapplethorpe, el seu germà Todd i el seu marit, Fred "Sonic" Smith (l'antic guitarrista dels MC5). Arriba al punt de posar-te els cabells de punta quan, enmig d'una exhibició de relíquies, treu una petita urna i, mostrant part del contingut en una mà, explica: "Això són cendres d'en Robert. Està bé tenir-les en un recipient així, perquè me'l puc emportar amb mi allà on vagi".
De "Dream of Life" no cal esperar-ne gaire música. S'entén d'entrada que el seu llegat és universal. En canvi, el que a la Patti li interessa és reivindicar-se com a persona transcendent, políticament compromesa (llegeix la Declaració d'Independència dels EUA com si recités versos d'Espronceda) i, sobretot, amant de la poesia, en la vida i després de la mort. Així, mirant l'eternitat, continua el recorregut funerari amb visites a les tombes de Rimbaud, Shelley, Blake... Un festival. Si vols algú que et toqui la fibra, tria Patti Smith.
Un record emocionat a la que, possiblement, va ser la banda més important de tots els temps. I ni tan sols era una banda, tal com coneixem la idea de banda. "The Wrecking Crew" és el relat en primera persona de Denny Tedesco, el fill de Tommy Tedesco, un guitarrista que liderava l'improvisat col·lectiu d'uns vint músics d'estudi que des de Los Angeles van gravar almenys el 90% dels èxits de rock'n'roll, rhythm & blues i pop produïts als EUA en les dècades dels cinquanta i els seixanta.
Ells van ser els manobres que van alçar el famós Wall of Sound de Phil Sector i també els astuts intèrprets que van fer realitat les idees més delirants de Brian Wilson en els parts més lluminosos dels Beach Boys. Tal com molts alguns d'ells admeten en diverses entrevistes, l'Equip de Demolició va ser l'autèntic origen del fenomen Milli Vanilli: en aquella època encara era poc freqüent que les estrelles del pop gravessin els instruments en els seus discos, i els productors preferien confiar en músics de sessió autènticament professionals. Mentre un grup novell podia trigar una setmana a gravar una sola cançó, The Wrecking Crew en podia fer tres en quatre hores, i tots es convertien en èxits per al Top Ten.
El director, que va ser testimoni de l'estil de vida del seu pare durant aquells anys daurats, sap molt bé quines tecles ha de prémer per aconseguir un relat veraç, però que també sap tocar la fibra. Al darrere dels molts èxits d'aquests músics, del reconeixement de la indústria i dels molts diners guanyats, hi havia jornades laborals de vint hores. Tots ells es penedeixen ara de no haver vist créixer els seus fills i alguns van acabar amb famílies desestructurades i, en conseqüència, arruïnats econòmicament.
"The Wrecking Crew" acaba deixant una sensació de grandesa al voltant del món del pop i el rock. Un món que no para d'oferir històries fascinants, capaces d'impactar encara que passessin quaranta anys enrere. I és, d'altra banda, la constatació que l'art, en la seva forma més pura, no sempre ha estat una qüestió de bohèmia, sinó també de professionalitat.
"La clau per fer un bon documental musical radica a captar la mirada del músic i la seva actitud". Aquestes paraules pronunciades per Albert Maysles -tota una institució en el gènere del documental musical i convidat d’honor del Festival In-Edit- es compleixen a la perfecció en "Nina Simone, Love Sorceress... Forever", dirgida per René Letzgus.
La recepta que fa servir el director és ben senzilla, està prou ben articulada i està construïda amb el mèrit de prescindir d’imatges al·legòriques que tant es destil·len -de manera gratuïta- en el gènere del documental musical. El resultat final és una barreja de la genial actuació de Nina Simone al Festival de Montreux (1976) -on s’evidencia el seu caràcter indomable- tot intercalant imatges d’una entrevista actual amb el periodista francès Richard Bohringer, que es desfà constantment en elogis cap a la jazzwoman. També hi intervé la cantant Lisa Doby, que troba inspiració en el difícil camí marcat per Nina Simone.
La mirada de Simone ho diu tot. És d’una força i un convenciment únics que a sobre de l’escenari es transformen en una actuació irreverent, imprevisible i amb flaixos egocèntrics, encarant-se al públic, que pocs artistes poden fer. Quants cantants es poden permetre el luxe de qualificar-se de rei o de reina -en el cas de Simone- davant l’audiència?
Però Nina Simone també sorprèn per la seva crítica i la seva vinculació amb els valors. No s’està de recordar constantment les seves arrels africanes i és digne de menció la crítica als EUA o a la política de Kissinger en plena cançó. I és que no se sap mai per on sortirà Nina Simone. A més d’aquest ventall de sortides, si Nina realment imposa és pels seus dots de cantant, compositora i pianista. Al marge d’estridències a sobre de l’escenari, Nina sap que el seu terreny és la música i no l’espectacle. I, a diferència de molts artistes, sap moure’s per aquest ordre.
El títol d'aquest article és el resum més fidedigne que se'ns pot acudir per a les dues hores de persecució a què s'ha sotmès Philip Glass, juntament amb la seva família. Perquè aquesta és la durada de "Glass: A Portrait of Philip in Twelve Parts" (Scott Hicks, 2007), però la del rodatge ocupa més d'un any, si fa no fa, des que el músic treballa en la seva vuitena simfonia fins que estrena l'òpera "Waiting for the Barbarians".
Entre una cosa i l'altra, Glass en fa moltes més: des de concerts amb músics de tot el món, la qual cosa ens apropa al vessant espiritual de l'artista i la seva comunió amb les filosofies orientals, fins a bandes sonores de diverses pel·lícules, que justifiquen els interessants testimonis de Woody Allen i Martin Scorsese. Per tot plegat, no hi ha dubte que tenim al davant un autèntic addicte a la feina, i veiem les conseqüències que això pot tenir en al seva vida personal i familiar.
D'altra banda, la segona cosa que podem entendre és que els problemes, de qualsevol mena, sempre han perseguit Glass, però mai l'han aturat. Des de la incomprensió dels seus pares per la carrera que va triar seguir, fins als problemes d'acceptació que va tenir la seva música (massa radical i minimalista per als cànons clàssics) en un principi.
En tots els casos, el retrat "estil paparra" que dibuixa aquest documental és el d'un artista extremadament humà. És, sens dubte, la classe de pare que tot noi voldria per a la seva xicota. I a més, per si no ha quedat clar, se'l pot considerar un dels grans compositors de la història. Potser no calia tantes parts com dotze per entendre-ho.
"Glass: A Portrait of Philip in Twelve Parts" es torna a projectar el 2 de novembre (20.30 h) a la sala Aribau Club 2.
"Carretera" (Francisco Deborja, 2007) és el seguiment de primera mà d'una banda en gira, dins mateix de la furgoneta i de les habitacions d'hotel. Però, tal com es veu aviat, es tracta d'una banda, Nacho Vegas y Las Esferas Invisibles, que ja ha entrat en un clar procés de descomposició. L'espectador es converteix en un testimoni directe de la tensió i de les discussions que provoquen les diferències de criteri, tant artístiques com econòmiques.
Fascinat pel xoc de personalitats, el director no té cap problema a fer veure clarament qui és l'element mesquí, qui és el conformista i qui opta pel "tantsemenfotisme" perquè la gira en si ja el té prou atordit (l'esgotament del viatge, l'evident consum de drogues en els descansos). I si per algú pren partit Deborja, no podia ser d'una altra manera, és pel protagonista. Nacho Vegas queda retratat com un líder capaç de mantenir la calma davant la tempesta i que intenta situar-se al nivell dels altres membres del grup, deixant dir i fer. El posat humil i proper és un dels secrets del seu carisma, i això ho comprovem cada vegada que un fan o un periodista l'omplen d'elogis.
Assumit tot això, "Carretera" és potser la pel·lícula més honesta que es podia fer. El grup accepta amb una resignació admirable el fet de tenir un "paparazzi" (així l'anomenen) al darrere, facin el facin, en unes circumstàncies tan difícils. I és la peculiaritat que tot estigui filmat amb la càmera a la mà el que hi aporta la sensació més clara de caos, si més no en el pla estètic. Aquest recurs tècnic arriba a provocar moments visualment i auditivament insofribles. I, lamentablement, l'aposta per tanta cruesa col·lapsa el documental en molts moments en què és impossible entendre el que diuen els protagonistes, o simplement, el que passa a la pantalla. Entre poc i massa.
Diu Grant Gee, director del documental, que aquesta va ser una pel·lícula d'encàrrec. El director de "Meeting People is Easy", de Radiohead, es va unir amb el periodista de Manchester John Savage i entre tots dos -fans dels Joy Division- van treure's de la màniga la millor pel·lícula que s'ha fet mai sobre la vida i la mort de Ian Curtis. Vista la pel·lícula, fa la impressió que tan Savage com Gee tenien moltes ganes de fer una cosa així i que si no l'havien feta abans era per manca de diners. En tot cas, aquí l'encàrrec no podia ser més encertat.
La matèria primera és excel·lent: hi ha material d'arxiu mai vist, entrevistes amb protagonistes que anteriorment mai havien aparegut en públic, una història que malgrat que sigui coneguda per tothom no deixa de ser interessant i unes maneres d'explicar-la elegants, amb ritme i sense intenció groguenca.
Tal com ja va passar amb la magnífica -i ficcionada- "24 Hour Party People", (Michael Winterbottom, 2002), Tony Wilson és l'encarregat d'obrir i tancar el film. Com si es tractés dels àngels sobre Berlín, el desaparegut periodista situa els espectadors en una ciutat desolada a punt d'entomar la trompada tatcheriana que acabaria d'enfonsar la classe obrera en la misèria. És parada obligada l'actuació que fan els Sex Pistols a la ciutat, perquè ha quedat en els annals com la guspira que provoca el sorgiment de no poques bandes en el futur Madchester. Joy Division n'és una.
Peter Hook, Bernard Sumner i Stephen Morris són els que més metratge tenen. Els membres de New Order expliquen amb riquesa de detalls i anècdotes la història -oficial- del grup, des de la seva formació fins al fatídic moment en què Ian es va suïcidar. A través d'ells ens fem una idea molt acurada de l'evolució de Curtis: el descobriment del punk, la provocació gratuïta però encertada, els atacs epilèptics i finalment, la mort. Però no no més això, les entrevistes, perfectament trenades pel guió de Savage, també ens il·luminen sobre com eren i com són els mateixos membres vius.
Els protagonistes
Morris i Sumner són -com ja va passar a les dues pel·lícules anteriors sobre el grup- els que en surten amb un perfil més amable. Gràcies a una efectista il·luminació de les cares dels entrevistats, l'espectador pot veure el rictus contrariat de Sumner quan explica com en van ser de burros en no adonar-se que Curtis estava cada cop més fotut tot i escriure lletres com ara "Isolation". Per la seva banda, Hook es mostra tal com és: incapaç d'exterioritzar el sentiment encertat en el moment que cal.
Un dels cops d'efecte del documental és l'entrevista a Annik Honoré, l'amant belga de Ian Curtis, que per primera vegada explica la seva part de la història. Per altra banda, i en el capítol de les faltes, la més cridanera és la de Deborah Curtis, dona de Ian. Gee va explicar al final de la pel·lícula, en el torn de preguntes, que Deborah s'havia involucrat molt en el rodatge de "Control" i que estava cansada de tornar a viure la mateixa història. La pel·lícula ho soluciona posant talls del llibre que ella mateixa va escriure.
És inevitable comparar aquest documental amb "Control", la versió ficcionada de la història de Joy Division que de manera paral·lela a aquest documental, i sense un aparent punt de trobada, ha filmat Anton Corbijn. De la comparació, en surt perdent el director holandès, que per culpa d'un guió massa dramatitzat perd ganxo en la història. Curiosament, Corbijn també apareix en el documental i explica la sessió de fotos que va fer amb el grup.
Però al marge del bon material amb què s'ha construït aquesta pel·lícula, el mèrit més gran dels autors és no caure en especulacions "sentimentaloides" que deriven cap a la morbositat. Amb un bon muntatge i unes dosis mínimes d'humor -com la llista de coses que ja no hi són-, Gee i Savage guien l'espectador pel camí dels fets i si cal parlar de les emocions, cadascú parla de les seves i no es dedica a fer pals de cec sobre què podia haver passat o com s'ho estava passant el del costat.
Es tracta d'un documental excel·lent, fet amb mitjans i que tot i no tenir un estil narratiu trencador compleix els objectius amb una història interessant i amb ritme.
L'In-Edit ha acollit l'estrena europea de "Cachao, uno más!". Allò que inicialment era la gravació d'un dels seus concerts es va convertir en "alguna cosa més", un documental, segons va explicar durant la presentació el seu director, Dykayl Rimmasch. "Cachao, uno más!" és un homenatge pòstum a Israel "Cachao" López, l'artista que, pels experts, va inventar la música cubana tal com es coneix avui.
Un concert, una descàrrega d'estrelles cubanes en el Bimbo's 365 Club San Francisco l'any 2005, amb la col·laboració del seu fan incondicional Andy García, responsable de la narració la història d'aquesta llegenda de la música cubana. El fil conductor es veu complementat, a més, amb episodis de la seva vida, portades d'àlbums i entrevistes amb el mateix Cachao, Alfredo Valdés, Luis Conte o el mateix Andy García, entre d'altres.
Músic i compositor cubà, Cachao té una habilitat magistral per tocar el contrabaix. És el mestre indiscutible de la descàrrega: les improvisacions en directe en forma de diàleg entre instruments diversos com les congues o el violí. De fet, ha estat considerat el creador del nou ritme que, com a resultat de la combinació del "danzón" amb la introducció de ritmes africans, es va transformar en el futur mambo tal com el coneixem avui..
Cachao va ingressar a l'Orquestra Filharmònica de l'Havana juntament amb el seu pare i el seu germà. El cubà prové d'una nissaga inacabable de músics. "A casa sempre hi havia música", recorda un emocionat Cachao en el documental, i encara hi afegeix: "Nosaltres només sabem de música, tot és música". Després de formar part de l'orquestra durant 30 anys, Cachao va sortir de Cuba el 1962. La seva primera parada va ser Espanya, on va viure dos anys. Més tard, va marxar als Estats Units, on primer es va instal·lar a Nova York, posteriorment a las Vegas i finalment a Miami. Guanyador de diversos Grammys, i amb una estrella als carrers de Hollywood, Cachao ha contribuït amb el seu mestratge en àlbums d'estrelles llatines com Gloria Estefan i Bebo Valdés.
Cachao i Andy García
A banda de recollir la destacada trajectòria del cubà, "Cachao, uno más!" se centra especialment, i de vegades de manera forçada, en la relació d'amistat i admiració que l'unia amb Andy García. L'actor, que ha tocat en diversos concerts del "maestro" i ha participat en els seus últims discos, destaca la importància que ha tingut el músic en la seva vida, la seva humanitat i la seva senzillesa: "És una persona única, una llegenda!". El documental, de fet, arrenca amb un "Maestro Cachao, ahora sí" de la mà de l'actor. García estima Cachao com un pare i només cal veure com el mira i l'admira dalt de l'escenari. Es tracta d'una bonica i recíproca història d'amor fraternal.
Amb un format molt intimista, i amb constants fragments del concert a San Francisco, Cachao arriba a transmetre, a través de la càmera, la passió que sentia per la música, entesa com una manera de viure la vida. Amb 86 anys, el cubà encara s'emociona dalt de l'escenari i gaudeix enormement amb les descàrregues. "Cachao, uno más!" recorda amb tendresa la vida del "maestro" que va revolucionar la música cubana i ha esdevingut un dels grans innovadors de la música dels últims cent anys.
.jpg "Nacho Vegas")
