03/09/2010: Thick as a Brick, curiositat incombustible
Thick as a Brick, curiosos incombustibles
divendres, 3 de setembre de 2010 | 12:19h
La mirada del curiós és imcombustible vaig llegir fa algun temps entre uns papers que ordenava. Sens dubte el curiós és aquella persona més lliure i la que està més condemnada a esperar constament coses extraordinàries de tot arreu. El curiós està afamat i assedegat de paisatges i coneixences i això el fa ser, en bona mesura, infeliç, perquè sempre necessita més.
No se m'acudeixen gaires artistes que siguin realment curiosos, en un sentit ampli i difícils d'encasillar, de la mateixa manera que tampoc se m'acudeixen polítics ambiciosos que vagin més enllà amb un carisma inqüestionable, potser sempre tendim a creure exageradament que el passat era millor. Que abans les coses es feien diferent, amb una personalitat que marcava les següents generacions.
Però parlàvem amb el Lluís l'altre dia sobre tot plegat i vam obrir l'Spotify i vam començar a escoltar cançons dels 60 i dels 70, tot comparant-les amb temes dels 80 i, senyors, sí que és senzill i objectiu dividir els dos móns caracteritzats per la qualitat i la creativitat, per l'ambició sonora, dels altres plens d'autocomplaences frívoles i capitalistes, sense cap mena d'interès per a l'evolució de la cultura.
En aquest sentit una de les obres que em semblen cabdals per entendre la curiositat amb la que els primers navegants de la música moderna dels 60 i 70 van començar a descobrir noves formes de fer cançons és Thick as a Brick de Jethro Tull. L'obre barreja lletres surrealistes que amaguen un significat possible i tota una mescla d'estils i de maneres de tocar ben diferents. En el disc hi ha blues, hi ha jazz, hi ha folk, hi ha rock progressiu, hi ha poesia, hi ha bellesa i voluntat de canvi, hi ha la mirada revolucionària del curiós insatisfet. Evidentment, és un disc que va en consonància amb la seva època, però en aquell moment tot era trencador i original.
El mateix Bob Dylan va anar canviant el seu estil mentre recollia èxit rere èxit, els Beatles van inventar la música d'estudi i la personalitat pròpia dels discos com a entitats individuals, Pink Floyd va demostrar amb ironia i força que tot era possible, Rick Wakeman va simfonitzar peces literàries per després passar a la música clàssica i tornar al rock progressiu quan va voler, Mike Oldfield va experimentar les possibilitats instrumentals de qualsevol dispositiu existent (ja fos un instrument o un objecte que en picar-lo fes un so especial), i fins i tot recuperà la campana tubular oblidada al fons de la història per convertir-la en un instrument modern, Allan Parsons Project creava un món surrealista i màgic en cada disc que composava, The Moody Blues va posar colors a les històries que narrava, Bruce Springsteen va parlar amb la veu de les rates de Nova Jersey, i en fi... tantes bandes de tanta qualitat que no podríem parar d'escriure, i la grandesa d'aquesta època és que la qualitat de la música s'uneix amb la qualitat de grans lletres que marquen, que arrelen en els que venen després. Eren grups que quan grataves el que explicaven, quan miraves dins la seva armadura hi trobaves grans coses, nivells profunds que haurien de tenir tots els artistes de tot el món.
En l'actualitat no hi ha masses grups en els quals puguis anar gratant i trobant coses, almenys en aquest nostre país, tinc la sensació que la música es fa per consumir-se i llençar-se, per passar una bona estona melosa en una atmosfera de precarietat. Les lletres de molts grups no marcaran la consciència de les noves generacions, qui segueix marcant són aquestes bandes, aquests poetes de fa quasi cinquanta anys que van prendre per primer cop la joventut com a una actitud, com una bandera, definint-la amb el do de la llibertat i de la cuirositat.
Tal i com diu el Lluís, les bandes intenten imitar el so, les maneres de composar, la voluntat artística d'aquests primers rebels musicals. L'art és un cicle, cercles que recomencen constantment mentre avancen tímidament. Hi ha èpoques en què la música avança, hi ha èpoques en les quals les lletres avancen, i hi ha èpoques on l'únic que avança és la fotografia o la poesia, també hi ha moments on la gent cega necessita una llum per retornar l'esperança al seu tron, i les èpoques de transició són sempre difícils, a quina creieu que estem?
La conclusió a tot plegat, per mi, és que cal ser curiós i anar per la vida ben thick as a brick.
divendres, 3 de setembre de 2010 | 12:19h
La mirada del curiós és imcombustible vaig llegir fa algun temps entre uns papers que ordenava. Sens dubte el curiós és aquella persona més lliure i la que està més condemnada a esperar constament coses extraordinàries de tot arreu. El curiós està afamat i assedegat de paisatges i coneixences i això el fa ser, en bona mesura, infeliç, perquè sempre necessita més.
No se m'acudeixen gaires artistes que siguin realment curiosos, en un sentit ampli i difícils d'encasillar, de la mateixa manera que tampoc se m'acudeixen polítics ambiciosos que vagin més enllà amb un carisma inqüestionable, potser sempre tendim a creure exageradament que el passat era millor. Que abans les coses es feien diferent, amb una personalitat que marcava les següents generacions.
Però parlàvem amb el Lluís l'altre dia sobre tot plegat i vam obrir l'Spotify i vam començar a escoltar cançons dels 60 i dels 70, tot comparant-les amb temes dels 80 i, senyors, sí que és senzill i objectiu dividir els dos móns caracteritzats per la qualitat i la creativitat, per l'ambició sonora, dels altres plens d'autocomplaences frívoles i capitalistes, sense cap mena d'interès per a l'evolució de la cultura.
En aquest sentit una de les obres que em semblen cabdals per entendre la curiositat amb la que els primers navegants de la música moderna dels 60 i 70 van començar a descobrir noves formes de fer cançons és Thick as a Brick de Jethro Tull. L'obre barreja lletres surrealistes que amaguen un significat possible i tota una mescla d'estils i de maneres de tocar ben diferents. En el disc hi ha blues, hi ha jazz, hi ha folk, hi ha rock progressiu, hi ha poesia, hi ha bellesa i voluntat de canvi, hi ha la mirada revolucionària del curiós insatisfet. Evidentment, és un disc que va en consonància amb la seva època, però en aquell moment tot era trencador i original.
El mateix Bob Dylan va anar canviant el seu estil mentre recollia èxit rere èxit, els Beatles van inventar la música d'estudi i la personalitat pròpia dels discos com a entitats individuals, Pink Floyd va demostrar amb ironia i força que tot era possible, Rick Wakeman va simfonitzar peces literàries per després passar a la música clàssica i tornar al rock progressiu quan va voler, Mike Oldfield va experimentar les possibilitats instrumentals de qualsevol dispositiu existent (ja fos un instrument o un objecte que en picar-lo fes un so especial), i fins i tot recuperà la campana tubular oblidada al fons de la història per convertir-la en un instrument modern, Allan Parsons Project creava un món surrealista i màgic en cada disc que composava, The Moody Blues va posar colors a les històries que narrava, Bruce Springsteen va parlar amb la veu de les rates de Nova Jersey, i en fi... tantes bandes de tanta qualitat que no podríem parar d'escriure, i la grandesa d'aquesta època és que la qualitat de la música s'uneix amb la qualitat de grans lletres que marquen, que arrelen en els que venen després. Eren grups que quan grataves el que explicaven, quan miraves dins la seva armadura hi trobaves grans coses, nivells profunds que haurien de tenir tots els artistes de tot el món.
En l'actualitat no hi ha masses grups en els quals puguis anar gratant i trobant coses, almenys en aquest nostre país, tinc la sensació que la música es fa per consumir-se i llençar-se, per passar una bona estona melosa en una atmosfera de precarietat. Les lletres de molts grups no marcaran la consciència de les noves generacions, qui segueix marcant són aquestes bandes, aquests poetes de fa quasi cinquanta anys que van prendre per primer cop la joventut com a una actitud, com una bandera, definint-la amb el do de la llibertat i de la cuirositat.
Tal i com diu el Lluís, les bandes intenten imitar el so, les maneres de composar, la voluntat artística d'aquests primers rebels musicals. L'art és un cicle, cercles que recomencen constantment mentre avancen tímidament. Hi ha èpoques en què la música avança, hi ha èpoques en les quals les lletres avancen, i hi ha èpoques on l'únic que avança és la fotografia o la poesia, també hi ha moments on la gent cega necessita una llum per retornar l'esperança al seu tron, i les èpoques de transició són sempre difícils, a quina creieu que estem?
La conclusió a tot plegat, per mi, és que cal ser curiós i anar per la vida ben thick as a brick.
PRINCIPI AMB LEONARD COHEN FINAL AMB LEONARD COHEN (DESPRÉS DE LEONARD COHEN)
dimarts, 31 d'agost de 2010 | 13:04h
Els dies 20 i 21 d'agost encara vivia a Gent, a Bèlgica i vaig assistir a dos concerts de Leonard Cohen, dos dies seguits. Des de petit el meu gran somni era veure'l algun dia, esperança que es va pràcticament esvanir quan el 21 de setembre de l'any 2009 va tocar a Barcelona i jo havia hagut de marxar tot just dos dies abans cap a Gent. Un dia estava caminant pel meu carrer, Sint Lievenspoortsraat, en llengua holandesa tendeixen a ajuntar tantes paraules com puguin i això fa que els substantius siguin llarguíssims.,com deia caminava pel meu carrer de Gent i vaig veure un cartell que ho anunciava; Leonard Cohen venia el 20 i 21 d'agost, el concert seria a la plaça de davant de la facultat de lletres, on hi havia una catedral renaixentista preciosa, i a més l'espectacle seria tot just un dia abans que jo hagués de tornar a Barcelona. No m'ho podia creure. El meu any d'intercanvi havia començat amb un concert de Cohen a Barcelona i acabaria amb un concert a Gent, però aquesta vegada no me'l perdria per res del món.
És veritat que des de petit he estat molt més enamorat de la primera època de joventut, amb Suzanne, Sisters of Mercy, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Take this Longing i etcètera, però veure un home de 75 anys amb tota la seva saviesa i intel·ligència aferrant-se al micròfon com si fos un tronc enmig de l'oceà on ha naufragat, amb aquella veu tronadora que parla i captiva, que convida a entrar en un univers ple de perdedors elegants i de cigarrets mal apagats al cendrers d'hotels grisos i al mateix temps finestres obertes des d'on es pot veure un horitzó blau, i un amor jove, sempre sempre jove.
Molta gent no ha estat capaç de veure que Leonard Cohen és un poeta eternament jove perquè la joventut també ha de ser reflexiva, sensible i elegant, no tan sols explosiva i nihilista.
Mentre s'acostaven els dies del concert un cert nerviosisme es va apoderar de mi. Veuria el creador d'alguns dels meus somnis infantils, el pare de moltes de les meves energies, el profeta que em va portar cap a les cançons i la poesia. I en cabar, després de Leonard Cohen una sensació de pau em va recórrer per dins. Per fi estava en pau amb mi mateix, m'havia arrencat la punta de la llança del fons del cor.
És cert que els dos concerts d'unes tres hores cada un van ser completament iguals, amb les mateixes cançons i el mateix ordre, però pagava la pena, me'n devia una ja que els déus del destí m'havien impedit de veure'l el setembre.
Això de la música i de l'art és molt curiós, podria estar parlant hores i hores sobre Leonard Cohen (ara mateix mentre escric sona Bird on a Wire) i en canvi mai seria capaç de descriure els motius pels quals m'agrada la seva música, la seva bellesa plàcida, quasi estàtica. Quan tanco els ulls amb alguna de les seves cançons veig paisatges nevats, ciutats grisoses, també veig cels verds amb ocells grocs, veig profetes al bell mig de Nova York i també veig soldats francesos en la segona guerra mundial. Veig un món que per mi té el significat que té perquè ja forma part del que jo sóc com a persona.
No cal dir que Cohen és un dels meus referents alhora de composar música i d'escriure lletres.
Per acabar, voldria dir que l'experiència dels dos concerts va ser molt enriquidora entre altres motius perquè en el primer hi vaig anar amb el meu amic Guillem Casas. És un dels meus millors amics, si no el millor, i ens vam conèixer gràcies a Leonard Cohen, ja que érem els únics a qui agradava aquesta música del nostre entorn. Així doncs va ser un moment emotiu per commemorar la nostra amistat. Al segon concert hi vaig anar amb la Bet, ella no és una fan de Cohen però volia que vingués amb mi per mostrar-li allò que em feia sentir la música del canadenc del Quebec.
És com mostrar una part molt interior de tu, una part on hi ha viatges en cotxe amb els meus pares escoltant cassettes, creuant Europa en direcció a Àustria i una mica histèric amb la meva germana petita perquè una abella havia entrat per la finestra i teníem por que ens piqués. I per sempre en l escena d'aquest caos dins d'un Honda Civic del paleolític sona l'ordre senzill i virtuós de Famous Blue Raincoat.
dimarts, 31 d'agost de 2010 | 13:04h
Els dies 20 i 21 d'agost encara vivia a Gent, a Bèlgica i vaig assistir a dos concerts de Leonard Cohen, dos dies seguits. Des de petit el meu gran somni era veure'l algun dia, esperança que es va pràcticament esvanir quan el 21 de setembre de l'any 2009 va tocar a Barcelona i jo havia hagut de marxar tot just dos dies abans cap a Gent. Un dia estava caminant pel meu carrer, Sint Lievenspoortsraat, en llengua holandesa tendeixen a ajuntar tantes paraules com puguin i això fa que els substantius siguin llarguíssims.,com deia caminava pel meu carrer de Gent i vaig veure un cartell que ho anunciava; Leonard Cohen venia el 20 i 21 d'agost, el concert seria a la plaça de davant de la facultat de lletres, on hi havia una catedral renaixentista preciosa, i a més l'espectacle seria tot just un dia abans que jo hagués de tornar a Barcelona. No m'ho podia creure. El meu any d'intercanvi havia començat amb un concert de Cohen a Barcelona i acabaria amb un concert a Gent, però aquesta vegada no me'l perdria per res del món.
És veritat que des de petit he estat molt més enamorat de la primera època de joventut, amb Suzanne, Sisters of Mercy, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Take this Longing i etcètera, però veure un home de 75 anys amb tota la seva saviesa i intel·ligència aferrant-se al micròfon com si fos un tronc enmig de l'oceà on ha naufragat, amb aquella veu tronadora que parla i captiva, que convida a entrar en un univers ple de perdedors elegants i de cigarrets mal apagats al cendrers d'hotels grisos i al mateix temps finestres obertes des d'on es pot veure un horitzó blau, i un amor jove, sempre sempre jove.
Molta gent no ha estat capaç de veure que Leonard Cohen és un poeta eternament jove perquè la joventut també ha de ser reflexiva, sensible i elegant, no tan sols explosiva i nihilista.
Mentre s'acostaven els dies del concert un cert nerviosisme es va apoderar de mi. Veuria el creador d'alguns dels meus somnis infantils, el pare de moltes de les meves energies, el profeta que em va portar cap a les cançons i la poesia. I en cabar, després de Leonard Cohen una sensació de pau em va recórrer per dins. Per fi estava en pau amb mi mateix, m'havia arrencat la punta de la llança del fons del cor.
És cert que els dos concerts d'unes tres hores cada un van ser completament iguals, amb les mateixes cançons i el mateix ordre, però pagava la pena, me'n devia una ja que els déus del destí m'havien impedit de veure'l el setembre.
Això de la música i de l'art és molt curiós, podria estar parlant hores i hores sobre Leonard Cohen (ara mateix mentre escric sona Bird on a Wire) i en canvi mai seria capaç de descriure els motius pels quals m'agrada la seva música, la seva bellesa plàcida, quasi estàtica. Quan tanco els ulls amb alguna de les seves cançons veig paisatges nevats, ciutats grisoses, també veig cels verds amb ocells grocs, veig profetes al bell mig de Nova York i també veig soldats francesos en la segona guerra mundial. Veig un món que per mi té el significat que té perquè ja forma part del que jo sóc com a persona.
No cal dir que Cohen és un dels meus referents alhora de composar música i d'escriure lletres.
Per acabar, voldria dir que l'experiència dels dos concerts va ser molt enriquidora entre altres motius perquè en el primer hi vaig anar amb el meu amic Guillem Casas. És un dels meus millors amics, si no el millor, i ens vam conèixer gràcies a Leonard Cohen, ja que érem els únics a qui agradava aquesta música del nostre entorn. Així doncs va ser un moment emotiu per commemorar la nostra amistat. Al segon concert hi vaig anar amb la Bet, ella no és una fan de Cohen però volia que vingués amb mi per mostrar-li allò que em feia sentir la música del canadenc del Quebec.
És com mostrar una part molt interior de tu, una part on hi ha viatges en cotxe amb els meus pares escoltant cassettes, creuant Europa en direcció a Àustria i una mica histèric amb la meva germana petita perquè una abella havia entrat per la finestra i teníem por que ens piqués. I per sempre en l escena d'aquest caos dins d'un Honda Civic del paleolític sona l'ordre senzill i virtuós de Famous Blue Raincoat.
03/09/2010: BLONDE ON BLONDE ABANS DE DORMIR
BLONDE ON BLONDE ABANS DE DORMiR
dijous, 2 de setembre de 2010 | 02:18h
Johanna amb els seus ulls blaus juga amb els daus transparents damunt el sofà del noi daurat. Duu un vestit de nit estelar, qui vol una estrella quan té el cel sencer al seu costat? És delicada i sembla un iceberg, però llavors algú sap que ella desapareix, desapareix per esdevenir la presència en totes les converses d'aquesta sala, les cares inexpressives dels artistes miren tristes les pintures perilloses. Qui trencant una barrera no esdevendria un so així de clar? Hauria de tenir més objectius, mentre la seva mare parla als murs i ell no sap com explicar. És difícil continuar quan els fanals pampalluguegen i ella per primer cop pica l'ullet. En el mateix moment la papallona surt dels seus cabells i canta amb l'eco de les ales, ha de tenir clares les coses perquè s'acosta a la mirada somiadora del noi tímid i li posa els monocles que el desig inventà. Podria ser cruel, podria ser inaccessible, Johanna parlant al mirall on ell es mira, la banyera amb aigua calenta espera l'indecisió, però com ella sempre diu, prepara't per saltar en qualsevol moment.
Johanna va arribar amb la carrossa en aquesta fira on res del que ha escrit ha explotat prou, i això és el que fa ballar l'esquelet sota la pluja, aquestes visions com branques creixent supersòniques en el silenci, l'arbre de la malenconia rebutja recollir-lo. Johanna torna a picar l'ullet. Tard o d'hora un dels dos sabrà que ella ho feia per ajudar-lo i que ell esperava entendre's. Ella no vol tractar-lo malament però si el tracta bé haurà perdut la set. I Johanna somriu tristament davant la timidesa glaçada de l'amic misteriós. Ell no sap que li està dient adéu amb la mirada al buit, negant amb el cap, dient-se quina llàstima! I el sofà és ara un animal, no el pot reconèixer, se l'emportarà per les rutes blaves de les jungles nocturnes on dormen els vagabunds com ocells penjant en els cables a les vies del tren.
Ella s'aixeca, Johanna es mou lentament i li treu els monocles. El besa, la tendresa experta és un ioió d'on pengen els amants de tota una vida. Però és pur l'instant, les trompetes brinden l'oportunitat definitiva. Ell, arrelat al terra de la sala de cares inconegudes mou el braç esquerre cap al seu colze i en aquest moment tots els nius de tots els arbres de totes les nacions del món canten el mateix himne. Més tard ell sabrà perquè ella va fer això, però ara no té cap importància, l'univers de personatges daurats és tan brillant que l'encega, ella vol pertànyer al seu món i ell està afamat, i ella és tan sols una dona, amb la seva màgia, amb la seva plenitud.
L'hauria de refusar? O haurien d'entrar a la cambra plena de sabanes i de balls on les fades fan el llit i omplen les copes trencades. Ell la vol, Johanna el necessita. Les filles dels pares encantadors ploren, la pantalla gegant les cruspeix en el vell cinema, és alguna cosa que han vist molts cops però que mai els havien explicat, ell la vol, la vol tant...
És el quart dia a prop seu i ja sap el que sent. Johanna reflexiona les paraules, dubta si la mentida és una aliada o si, simplement, és millor que deserti de la veritat per construir noves places mediterrànies sota un cel net. Ell toca la bateria del seu pit, creen animals entre els llençols. Li demana una part d'ella per no envejar l'èxit on tothom sembla caminar i ella dubta, dubta molt.
Ell torna al nord, Johanna el va a buscar amb les cordes de guitarra i el violí que només es pot afinar quan neva. Li demana que li ompli la copa trencada i ella ja no té ampolla. Ella cau al terra i el somriure omple la tristor de les estepes glaciars. Ell li porta una manta, ella la rebutja, ell la bloqueja dins la manta i ella es resigna. Li agrada, ja no és aquella que seia en els sofàs dels àtics vestida tan bellament com la nit, ja no és aquella deessa destrossada, ja no té escultors que la reparin, ara, per fi, ella és una dona.
I ell surt a respirar l'alè de la nit, la nit més morta dels segles. I d'hora al matí la truca, sisplau torna, torna a casa, farem que sigui nostra i que no només l'habitin els monocles del desig amb les papallones somiadores. Sisplau no te'n vagis, i si te'n vas no em facis mal.
I ell qui és? Qui és ell? Amb la seva creu doblegada i les campanes silenciades, cada un dels camapanars de la seva veu enrunats. No té campanes al caràcter resignat, qui sembrarà les llavors? Les butxaques estan buides i encara les protegeix.
S'estira damunt la gespa quan arriba la primavera, qui pot aguantar tanta desesperació? Però Johanna, la sensual lladre de disfresses masculines, és lliure i ell ja no té màscara.
Haurà d'esperar que li torni la veu, que li torni l'aparença de les campanades?
dijous, 2 de setembre de 2010 | 02:18h
Johanna amb els seus ulls blaus juga amb els daus transparents damunt el sofà del noi daurat. Duu un vestit de nit estelar, qui vol una estrella quan té el cel sencer al seu costat? És delicada i sembla un iceberg, però llavors algú sap que ella desapareix, desapareix per esdevenir la presència en totes les converses d'aquesta sala, les cares inexpressives dels artistes miren tristes les pintures perilloses. Qui trencant una barrera no esdevendria un so així de clar? Hauria de tenir més objectius, mentre la seva mare parla als murs i ell no sap com explicar. És difícil continuar quan els fanals pampalluguegen i ella per primer cop pica l'ullet. En el mateix moment la papallona surt dels seus cabells i canta amb l'eco de les ales, ha de tenir clares les coses perquè s'acosta a la mirada somiadora del noi tímid i li posa els monocles que el desig inventà. Podria ser cruel, podria ser inaccessible, Johanna parlant al mirall on ell es mira, la banyera amb aigua calenta espera l'indecisió, però com ella sempre diu, prepara't per saltar en qualsevol moment.
Johanna va arribar amb la carrossa en aquesta fira on res del que ha escrit ha explotat prou, i això és el que fa ballar l'esquelet sota la pluja, aquestes visions com branques creixent supersòniques en el silenci, l'arbre de la malenconia rebutja recollir-lo. Johanna torna a picar l'ullet. Tard o d'hora un dels dos sabrà que ella ho feia per ajudar-lo i que ell esperava entendre's. Ella no vol tractar-lo malament però si el tracta bé haurà perdut la set. I Johanna somriu tristament davant la timidesa glaçada de l'amic misteriós. Ell no sap que li està dient adéu amb la mirada al buit, negant amb el cap, dient-se quina llàstima! I el sofà és ara un animal, no el pot reconèixer, se l'emportarà per les rutes blaves de les jungles nocturnes on dormen els vagabunds com ocells penjant en els cables a les vies del tren.
Ella s'aixeca, Johanna es mou lentament i li treu els monocles. El besa, la tendresa experta és un ioió d'on pengen els amants de tota una vida. Però és pur l'instant, les trompetes brinden l'oportunitat definitiva. Ell, arrelat al terra de la sala de cares inconegudes mou el braç esquerre cap al seu colze i en aquest moment tots els nius de tots els arbres de totes les nacions del món canten el mateix himne. Més tard ell sabrà perquè ella va fer això, però ara no té cap importància, l'univers de personatges daurats és tan brillant que l'encega, ella vol pertànyer al seu món i ell està afamat, i ella és tan sols una dona, amb la seva màgia, amb la seva plenitud.
L'hauria de refusar? O haurien d'entrar a la cambra plena de sabanes i de balls on les fades fan el llit i omplen les copes trencades. Ell la vol, Johanna el necessita. Les filles dels pares encantadors ploren, la pantalla gegant les cruspeix en el vell cinema, és alguna cosa que han vist molts cops però que mai els havien explicat, ell la vol, la vol tant...
És el quart dia a prop seu i ja sap el que sent. Johanna reflexiona les paraules, dubta si la mentida és una aliada o si, simplement, és millor que deserti de la veritat per construir noves places mediterrànies sota un cel net. Ell toca la bateria del seu pit, creen animals entre els llençols. Li demana una part d'ella per no envejar l'èxit on tothom sembla caminar i ella dubta, dubta molt.
Ell torna al nord, Johanna el va a buscar amb les cordes de guitarra i el violí que només es pot afinar quan neva. Li demana que li ompli la copa trencada i ella ja no té ampolla. Ella cau al terra i el somriure omple la tristor de les estepes glaciars. Ell li porta una manta, ella la rebutja, ell la bloqueja dins la manta i ella es resigna. Li agrada, ja no és aquella que seia en els sofàs dels àtics vestida tan bellament com la nit, ja no és aquella deessa destrossada, ja no té escultors que la reparin, ara, per fi, ella és una dona.
I ell surt a respirar l'alè de la nit, la nit més morta dels segles. I d'hora al matí la truca, sisplau torna, torna a casa, farem que sigui nostra i que no només l'habitin els monocles del desig amb les papallones somiadores. Sisplau no te'n vagis, i si te'n vas no em facis mal.
I ell qui és? Qui és ell? Amb la seva creu doblegada i les campanes silenciades, cada un dels camapanars de la seva veu enrunats. No té campanes al caràcter resignat, qui sembrarà les llavors? Les butxaques estan buides i encara les protegeix.
S'estira damunt la gespa quan arriba la primavera, qui pot aguantar tanta desesperació? Però Johanna, la sensual lladre de disfresses masculines, és lliure i ell ja no té màscara.
Haurà d'esperar que li torni la veu, que li torni l'aparença de les campanades?
Han passat un any i un parell de mesos des del concert de comiat al Teatre Llantiol. Vam dir-li concert de comiat perquè aquest havia de ser l'últim concert abans de marxar a Bèlgica en una pausa d'un any. Jo no tenia gens clar si volia o no continuar amb la música, després d'haver presentat Titans i All the heavy days are over (els dos discos de la tardor de 2008) i també les maquetes Elixir i Religió Nocturna (primavera 2009) recordo que estava molt cansat i, a més, m'estava dedicant a escriure Les Arrels Impossibles.
Tampoc hi va ajudar el fet de trobar certs comentaris en algun fòrum tot insinuant que Pere Vilanova deia un Adéu definitiu. Però el cert és que les coses han canviat molt des de llavors, per sort. D'una banda, el Nadal de 2009 - 2010 vaig publicar Les Arrels Impossibles amb el pròleg de Carles Duarte que em va omplir d'orgull. De l'altra, vaig anar trobant informacions a internet sobre gent a qui agradava la meva música, fins al punt de veure que hi ha fins a dos blogs dedicats a les meves cançons i poemes: http://fansdeperevilanova.blogspot.com/
i http://fansdeperevilanova.bloc.cat
paral·lelament vaig constatar la meva aparició a la història de la música catalana de la periodista Pepa Novell i bé, segurament tot d'altres coses d'àmbit més personal que em van fer obstinar-me a continuar treballant tot veient que les cançons, la poesia, les paraules serveixen d'alguna cosa.
Situant-nos en un terreny menys metafísic, aquest temps a Bèlgica ha estat molt enriquidor. Quan te n'adones que coneixes almenys una persona de cada país d'Europa, sense comptar els nord-americans, brasilers, indonesis, xinesos, i irlandesos, i quan te n'adones que, després d'haver fet concerts a Gent i a París la teva música no només agrada si no que decideixen gravar-la durant els concerts per tenir una petita part de tu (podeu descarregar el concert de GENT a la pàgina de fans de facebook), penses que potser val la pena seguir endavant, que l'esforç i el treball són l'únic que dóna sentit a tot plegat.
També he fet tres concerts a Barcelona durant aquest any on he mostrat les noves cançons de l'estació de Gent i he vist en les cares del públic que agradaven i que aconseguia transmetre allò que em proposava.
Podria parlar llargues hores dels motius de la meva transmutació però a ningú més que a mi mateix importa massa aquestes coses, en realitat, tot ha de quedar ben reflectit en el nou treball que tot just hem començat a enregistrar i a treballar que, tal i com es va anunciar a la pàgina de Fans del Facebook, s'anomenarà THE SONGS FROM THE GENT SEASON i constarà d'uns 13 temes principalment en anglès. El format dels concerts també canviarà, estem treballant per forjar un projecte amb banda.
L'estil que començarem a cultivar a partir d'ara ja no serà el Pop poètic de Titans o el folk de cançó d'autor d'All the heavy days are over, si no que mirarem de buscar un so proper al brit-pop, a l'indie, al rock sense renunciar a la pròpia veu i a la personalitat que ens caracteritza.
Així doncs, gràcies a tots i totes els i les que m'heu donat ànims a continuar, a la gent que porta els blogs de fans i que, per cert, trobo que estan molt ben informades ;), us convido a posar-vos el cinturó, treballarem a partir d'ara per no decebre ningú, amb The Songs from the Gent Season comença l'espectacle.
Pere Vilanova.
21/03/2010: 107 CANÇONS
1 WHERE SHOULD I GO?
2 LAROM PRINCESS KINGDOM
3 CONTE DE MITJANIT
4 YOU HEART
5 SHE LEFT MY HEART AND THE LIGHT SHINES
6 LIKE THE SNOW OR THE RAIN WITH THE GO BETWEEN OF LOVE
7 DANAE
8 A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA
9 WASTED TIME
10 SHADELESS
11 SHE BELIEVES IN MY EYES
12 MY LOVE 1
13 ONCE UPON A TIME (MONDAY AFTERNOON)
14 A LA FÀBRICA DE SOMNIS DISTANTS
15 RES TORNARÀ
16 IT'S TOO LATE TO SEE PLANETS IN MY HEART PART 2
17 SO LONG
18 156
19 CANÇÓ DEL SILENCI
20 TERRA DE LLÀGRIMES I VENT
21 ET NECESSITO
22 UPSTAIRS GAOL
23 EL REFUGI D'AINET
24 ESPECTRE
25 LA PRIMAVERA DE LA BET
26 A PLACE FOR YOU
27 A LOVE AT THE MOUNTAINS
28 DREAM24
29 FANALS
30 AMB EL TEMPS A FAVOR
31 YOU
32 LLUMS DEL NORD
33 INTERLUDE
34 SOL BAIX
35 A DREAM OF A BLESSED SPIRIT
36 A WOMAN'S FACE
37 A VALEDICITON FORBIDDING MOURNING
38 LE DORMEUR DU VAL
39 EL DO
40 FANTASIES DE GENT (SOLEDAT)
41 INFIDELS (LLUMS I OMBRES)
42 UN NOU ALÈ
43 EN AQUELL BAR
44 MOTIU PER VIURE
45 DEIXA TEMPS
46 BOIRA
47 THIS IS YOU
48 SURT
49 ODISSEA
50 VINE
51 TITANS
52 VOLS
53 LA NOIA DE L'ASTROLABI
54 EL BOSC DELS SUÏCIDES
55 AQUESTA NIT A SARRIÀ
56 FIRST TIME
57 MENTS BUIDES
58 ATURAT
59 BRILLES
60 ETS REAL
61 THE NIGHT
62 MUSA ARANYA
63 RELIGIÓ NOCTURNA
64 RÊVEN
65 DISTÀNCIA
66 ELS ARQUITECTES DE BABEL
67 ARA QUE ETS LLIURE
68 TOUCH
69 EL PLOR DEL FÈNIX
70 HIMNE
71 S'ACABA
72 FES-HO PER MI
73 DÉUS
74 VIDRES TRENCATS
75 KISS ME OR ELSE GO HOME
76 MÉS DEL QUE CREUS
77 NOMÉS EL TEMPS
78 WINTER SONG
79 TILL THIS ENDS
80 ELLA ESCRIURÀ ELS MANAMENTS
81 BUSCANT L'AURORA
82 NINA
83 BLANES
84 CIUTATS PROHIBIDES
85 VOLTES AL SOL
86 CANVIAR
87 POR A LA VICTÒRIA
88 DESAMOR
89 BREAK OF DAY
90 O ME
91 DESIG
92 VERITAT
93 TRUE MINDS
94 BLUE SKIES OF THE MOON ON THE EARTH
95 VIETNAM
96 B BOHEMI
97 DAMBERD BALLAD
98 NOT THE LONELYONLY ONE
99 WAITING FOR YOUR CALL
100 TOO GONE TONIGHT
101 UNDER RED FLAGS
102 WONDERLANDS AND CHAOTIC BIRDS
103 USED TO
104 I WANNA BE FREE TO HATE YOU
105 FUCKIN' MASK NUMBER 1
106 I BELONG TO YOU/CORNER STARS
107 DEMONS AND LOVE
2 LAROM PRINCESS KINGDOM
3 CONTE DE MITJANIT
4 YOU HEART
5 SHE LEFT MY HEART AND THE LIGHT SHINES
6 LIKE THE SNOW OR THE RAIN WITH THE GO BETWEEN OF LOVE
7 DANAE
8 A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA
9 WASTED TIME
10 SHADELESS
11 SHE BELIEVES IN MY EYES
12 MY LOVE 1
13 ONCE UPON A TIME (MONDAY AFTERNOON)
14 A LA FÀBRICA DE SOMNIS DISTANTS
15 RES TORNARÀ
16 IT'S TOO LATE TO SEE PLANETS IN MY HEART PART 2
17 SO LONG
18 156
19 CANÇÓ DEL SILENCI
20 TERRA DE LLÀGRIMES I VENT
21 ET NECESSITO
22 UPSTAIRS GAOL
23 EL REFUGI D'AINET
24 ESPECTRE
25 LA PRIMAVERA DE LA BET
26 A PLACE FOR YOU
27 A LOVE AT THE MOUNTAINS
28 DREAM24
29 FANALS
30 AMB EL TEMPS A FAVOR
31 YOU
32 LLUMS DEL NORD
33 INTERLUDE
34 SOL BAIX
35 A DREAM OF A BLESSED SPIRIT
36 A WOMAN'S FACE
37 A VALEDICITON FORBIDDING MOURNING
38 LE DORMEUR DU VAL
39 EL DO
40 FANTASIES DE GENT (SOLEDAT)
41 INFIDELS (LLUMS I OMBRES)
42 UN NOU ALÈ
43 EN AQUELL BAR
44 MOTIU PER VIURE
45 DEIXA TEMPS
46 BOIRA
47 THIS IS YOU
48 SURT
49 ODISSEA
50 VINE
51 TITANS
52 VOLS
53 LA NOIA DE L'ASTROLABI
54 EL BOSC DELS SUÏCIDES
55 AQUESTA NIT A SARRIÀ
56 FIRST TIME
57 MENTS BUIDES
58 ATURAT
59 BRILLES
60 ETS REAL
61 THE NIGHT
62 MUSA ARANYA
63 RELIGIÓ NOCTURNA
64 RÊVEN
65 DISTÀNCIA
66 ELS ARQUITECTES DE BABEL
67 ARA QUE ETS LLIURE
68 TOUCH
69 EL PLOR DEL FÈNIX
70 HIMNE
71 S'ACABA
72 FES-HO PER MI
73 DÉUS
74 VIDRES TRENCATS
75 KISS ME OR ELSE GO HOME
76 MÉS DEL QUE CREUS
77 NOMÉS EL TEMPS
78 WINTER SONG
79 TILL THIS ENDS
80 ELLA ESCRIURÀ ELS MANAMENTS
81 BUSCANT L'AURORA
82 NINA
83 BLANES
84 CIUTATS PROHIBIDES
85 VOLTES AL SOL
86 CANVIAR
87 POR A LA VICTÒRIA
88 DESAMOR
89 BREAK OF DAY
90 O ME
91 DESIG
92 VERITAT
93 TRUE MINDS
94 BLUE SKIES OF THE MOON ON THE EARTH
95 VIETNAM
96 B BOHEMI
97 DAMBERD BALLAD
98 NOT THE LONELYONLY ONE
99 WAITING FOR YOUR CALL
100 TOO GONE TONIGHT
101 UNDER RED FLAGS
102 WONDERLANDS AND CHAOTIC BIRDS
103 USED TO
104 I WANNA BE FREE TO HATE YOU
105 FUCKIN' MASK NUMBER 1
106 I BELONG TO YOU/CORNER STARS
107 DEMONS AND LOVE
01/03/2010: Balda de Damberd
Balada de Damberd
Mor la llum pels finestrals,
surten estrelles o satèl·lits frustrants,
mor la llum pels finestrals,
quina nit és aquesta que no saps?
Mor la llum pels finestrals,
no hi ha vides més enllà,
més enllà del riu de sang
he de tirar enfront a la riba,
una riba llunyana serà el rumb,
el que diviso i em crida,
la brúixola del destí es desorbita,
la remor dels dimonis va reblant.
Tot canvia per tornar a ser abans,
presents i futurs, criatures de la nit,
mor la llum pels finestrals
i la fosca renya els vius amb els udols dels morts.
(El Het Damberd és un cafè de la ciutat de Gent a Bèlgica on es reuneixen cada nit tota mena de personatges. Arribar-hi cap a les sis de la tarda i sortir-ne a les deu és una cosa habitual. Veure com el Sol del nord va desapareixent darrere les catedrals és una experiència fins a cert punt inquietant)
Mor la llum pels finestrals,
surten estrelles o satèl·lits frustrants,
mor la llum pels finestrals,
quina nit és aquesta que no saps?
Mor la llum pels finestrals,
no hi ha vides més enllà,
més enllà del riu de sang
he de tirar enfront a la riba,
una riba llunyana serà el rumb,
el que diviso i em crida,
la brúixola del destí es desorbita,
la remor dels dimonis va reblant.
Tot canvia per tornar a ser abans,
presents i futurs, criatures de la nit,
mor la llum pels finestrals
i la fosca renya els vius amb els udols dels morts.
(El Het Damberd és un cafè de la ciutat de Gent a Bèlgica on es reuneixen cada nit tota mena de personatges. Arribar-hi cap a les sis de la tarda i sortir-ne a les deu és una cosa habitual. Veure com el Sol del nord va desapareixent darrere les catedrals és una experiència fins a cert punt inquietant)
06/02/2010: 96 CANÇONS
El projecte ja compta amb 96 cançons des que va començar l'any 2006. N'estic molt orgullós. L''única manera gràcies a la qual hem pogut arribar a 96 cançons ha estat a base de treball, superant les dificultats, i creient en les possibilitats.
Moltes gràcies.
1 WHERE SHOULD I GO?
2 LAROM PRINCESS KINGDOM
3 CONTE DE MITJANIT
4 YOU HEART
5 SHE LEFT MY HEART AND THE LIGHT SHINES
6 LIKE THE SNOW OR THE RAIN WITH THE GO BETWEEN OF LOVE
7 DANAE
8 A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA
9 WASTED TIME
10 SHADELESS
11 SHE BELIEVES IN MY EYES
12 MY LOVE 1
13 ONCE UPON A TIME (MONDAY AFTERNOON)
14 A LA FÀBRICA DE SOMNIS DISTANTS
15 RES TORNARÀ
16 IT'S TOO LATE TO SEE PLANETS IN MY HEART PART 2
17 SO LONG
18 156
19 CANÇÓ DEL SILENCI
20 TERRA DE LLÀGRIMES I VENT
21 ET NECESSITO
22 UPSTAIRS GAOL
23 EL REFUGI D'AINET
24 ESPECTRE
25 LA PRIMAVERA DE LA BET
26 A PLACE FOR YOU
27 A LOVE AT THE MOUNTAINS
28 DREAM24
29 FANALS
30 AMB EL TEMPS A FAVOR
31 YOU
32 LLUMS DEL NORD
33 INTERLUDE
34 SOL BAIX
35 A DREAM OF A BLESSED SPIRIT
36 A WOMAN'S FACE
37 A VALEDICITON FORBIDDING MOURNING
38 LE DORMEUR DU VAL
39 EL DO
40 FANTASIES DE GENT (SOLEDAT)
41 INFIDELS (LLUMS I OMBRES)
42 UN NOU ALÈ
43 EN AQUELL BAR
44 MOTIU PER VIURE
45 DEIXA TEMPS
46 BOIRA
47 THIS IS YOU
48 SURT
49 ODISSEA
50 VINE
51 TITANS
52 VOLS
53 LA NOIA DE L'ASTROLABI
54 EL BOSC DELS SUÏCIDES
55 AQUESTA NIT A SARRIÀ
56 FIRST TIME
57 MENTS BUIDES
58 ATURAT
59 BRILLES
60 ETS REAL
61 THE NIGHT
62 MUSA ARANYA
63 RELIGIÓ NOCTURNA
64 RÊVEN
65 DISTÀNCIA
66 ELS ARQUITECTES DE BABEL
67 ARA QUE ETS LLIURE
68 TOUCH
69 EL PLOR DEL FÈNIX
70 HIMNE
71 S'ACABA
72 FES-HO PER MI
73 DÉUS
74 VIDRES TRENCATS
75 KISS ME OR ELSE GO HOME
76 MÉS DEL QUE CREUS
77 NOMÉS EL TEMPS
78 WINTER SONG
79 TILL THIS ENDS
80 ELLA ESCRIURÀ ELS MANAMENTS
81 BUSCANT L'AURORA
82 NINA
83 BLANES
84 CIUTATS PROHIBIDES
85 VOLTES AL SOL
86 CANVIAR
87 POR A LA VICTÒRIA
88 DESAMOR
89 BREAK OF DAY
90 O ME
91 DESIG
92 VERITAT
93 TRUE MINDS
94 BLUE SKIES OF THE MOON ON THE EARTH
95 VIETNAM
96 B DE BOHEMI
Moltes gràcies.
1 WHERE SHOULD I GO?
2 LAROM PRINCESS KINGDOM
3 CONTE DE MITJANIT
4 YOU HEART
5 SHE LEFT MY HEART AND THE LIGHT SHINES
6 LIKE THE SNOW OR THE RAIN WITH THE GO BETWEEN OF LOVE
7 DANAE
8 A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA
9 WASTED TIME
10 SHADELESS
11 SHE BELIEVES IN MY EYES
12 MY LOVE 1
13 ONCE UPON A TIME (MONDAY AFTERNOON)
14 A LA FÀBRICA DE SOMNIS DISTANTS
15 RES TORNARÀ
16 IT'S TOO LATE TO SEE PLANETS IN MY HEART PART 2
17 SO LONG
18 156
19 CANÇÓ DEL SILENCI
20 TERRA DE LLÀGRIMES I VENT
21 ET NECESSITO
22 UPSTAIRS GAOL
23 EL REFUGI D'AINET
24 ESPECTRE
25 LA PRIMAVERA DE LA BET
26 A PLACE FOR YOU
27 A LOVE AT THE MOUNTAINS
28 DREAM24
29 FANALS
30 AMB EL TEMPS A FAVOR
31 YOU
32 LLUMS DEL NORD
33 INTERLUDE
34 SOL BAIX
35 A DREAM OF A BLESSED SPIRIT
36 A WOMAN'S FACE
37 A VALEDICITON FORBIDDING MOURNING
38 LE DORMEUR DU VAL
39 EL DO
40 FANTASIES DE GENT (SOLEDAT)
41 INFIDELS (LLUMS I OMBRES)
42 UN NOU ALÈ
43 EN AQUELL BAR
44 MOTIU PER VIURE
45 DEIXA TEMPS
46 BOIRA
47 THIS IS YOU
48 SURT
49 ODISSEA
50 VINE
51 TITANS
52 VOLS
53 LA NOIA DE L'ASTROLABI
54 EL BOSC DELS SUÏCIDES
55 AQUESTA NIT A SARRIÀ
56 FIRST TIME
57 MENTS BUIDES
58 ATURAT
59 BRILLES
60 ETS REAL
61 THE NIGHT
62 MUSA ARANYA
63 RELIGIÓ NOCTURNA
64 RÊVEN
65 DISTÀNCIA
66 ELS ARQUITECTES DE BABEL
67 ARA QUE ETS LLIURE
68 TOUCH
69 EL PLOR DEL FÈNIX
70 HIMNE
71 S'ACABA
72 FES-HO PER MI
73 DÉUS
74 VIDRES TRENCATS
75 KISS ME OR ELSE GO HOME
76 MÉS DEL QUE CREUS
77 NOMÉS EL TEMPS
78 WINTER SONG
79 TILL THIS ENDS
80 ELLA ESCRIURÀ ELS MANAMENTS
81 BUSCANT L'AURORA
82 NINA
83 BLANES
84 CIUTATS PROHIBIDES
85 VOLTES AL SOL
86 CANVIAR
87 POR A LA VICTÒRIA
88 DESAMOR
89 BREAK OF DAY
90 O ME
91 DESIG
92 VERITAT
93 TRUE MINDS
94 BLUE SKIES OF THE MOON ON THE EARTH
95 VIETNAM
96 B DE BOHEMI
05/02/2010: Gravacions a Bèlgica
Ments Buides
Des de Bèlgica segueixo fent moltes coses. Les gravacions que estic fent no són de primera qualitat, però tenen una puresa que els discos no poden aconseguir. Em vaig descarregar un gravador multipistes i estic gaudint molt posant petits detalls a cada una de les cançons i gravant noves veus. Estic treballant i escrivint un munt i també em sento una mica cansat veient el nostre país des de fora, sempre estem igual, l'esgotament general de la gent és també compartit per mi, però cada vegada crec menys en qualsevol debat identitari. Estudio Filologia Francesa i em sorprèn enormement veure com els mateixos francesos reconeixen a Catalunya com una nació, i si no mireu la portada del diari le Monde del dia dels refeèndums. No serà que el nacionalisme sigui del signe que sigui sempre necessita buscar enemics per tot arreu? Per altra banda, em pregunto moltes coses. Veient com hi ha pobles d'Europa i Estats on s'imposa una lògica demogràfica i cultural enorme. Si realment estiguéssim orgullosos de la nostra cultura i de la nostra història i tradició política no deixaríem que la nostra llengua no fos oficial a Europa. Com ja debeu saber a Bèlgica es parla flamenc, francès i alemany. Doncs bé les tres llengües són oficials de l'Estat Belga malgrat l'alemany el parlin poc més de 100.000 persones. Tolerància i respecte? Bé, tampoc cal ser utòpics. Els Valons i els Flamencs s'odien força i la convivència mai ha estat senzilla entre les dues comunitats ja que, de fet, són antagòniques. Però almenys conviuen relativament i, encara més important, estan en certa igualtat cultural.
Crec que falta una mica d'empenta en aquest país nostre, sense ser demagògics, sense fer discursos de protesta barats i previsibles podem seguir avançant cap a una major llibertat. Per mi la llibertat és el poder d'escriure i de pensar sense controls d'opinió, per mi la llibertat és entrar a internet i poder accedir a totes les pàgines (només cal veure el cas de la Xina on no es pot accedir a la metitat de vídeos de YouTube), per mi la llibertat és poder anar a la biblioteca o a la llibreria i comprar llibres i enriquir-me sense que em controlin, de poder parlar la meva llengua als governs que estan per sobre meu i poder cantar el que penso i el que sento, per mi per ser lliure no cal canviar el món completament, hi ha una història i unes estructures democràtiques i polítiques, fins i tot econòmiques, que avalen sobradament molts elements del sistema europeu, i de l'estat del benestar, dir que el sistema està podrit em sembla una enorme mentida, per mi només cal destruir una mica per seguir construint, posar les coses a lloc, empresonar els corruptes, només cal ser racional i entendre per on van les coses. Llençar cohets em sembla inútil, el que importa de debò són les persones i les seves qualitats de vida i, òbviament, el fet que la cultura i la llengua de la meva nació sense estat siguin posats al mateix nivell que la resta de socis europeus, per mi, milloraria la meva qualitat de vida. Em sentiria veritablement del món.
Tot i així Espanya és un lloc del món prou interessant malgrat té moltes contradiccions i absurditats, des de fora de la península el persistent esforç per donar una imatge unida d'Espanya ha estat inútil. Cal saber-ho, així evitarem d'anar fora amb complexes. Són recorrents les converses Where are you from? From Barcelona. Oh catalan then! Per tant tampoc hem de mantenir un discurs combatiu a l'estil trabucaire. La nostra llengua i cultura són conegudes i a partir d'aquí cadascú que tingui les inclinacions polítiques que consideri oportunes. Des de fora vaig llegir l'editorial de la Dignitat de Catalunya i he de dir que em va sorprendre la seva sensatesa. Al final és una qüestió de dignitat i de respecte. Es tracta d'això, de respecte per la cultura, i si aquest respecte no arriba, doncs llavors cal fer un pensament seriós.
Enmig de tots els referèndums per la independència pels quals em commoc emocionalment des de la ciutat on sóc, vaig preguntar a la meva àvia si votaria Sí o No en una eventual Consulta a Barcelona, va respondre, i tant que sí fill, doncs per què votes Convergència llavors si és un partit que el primer que faci quan guanyi les pròximes eleccions serà pactar amb el PP?
És que és tanta la contradicció en la que vivim. Si decidim que som independentistes doncs votem independista, sempre igual, sempre amb por i sense saber el que exactament desitgem, fent passes raquítiques i malaltisses i sempre mirant enrere per si hem de retrocedir. No et sembla estrany que el tirpartit tan titllat d'espanyolista i de tot el que vulguis sigui el Govern Català que més ha avançat en l'autogovern i en el finançament de tota la història? I la meva àvia seguirà votant el partit del Pujol que durant vint anys va poder canviar moltes coses i no va res més que seure i esperar, amb seny si ho voleu, però amb una gran passivitat. Els primers a respectar al nostra dignitat hauríem de ser nosaltres, som un poble, sí, som una nació, també, som una societat moderna, oberta i tolerant, també, tenim una llengua pròpia i una cultura que és molt important i que certmanet tindrà coses a envenjar a la resta de cultures però tampoc en escreix tenint en compte com de petits som. També fa molt de mal el fet que alguns polítics i altres persones no deixin de parlar dels Països Catalans, no m'agrada sentir la gent parlant en aquests termes, per mi tot això és molt secundari i, a més, ofèn a molta gent que viu en els territoris veïns a Catalunya. Hauríem de ser una mica més respectuosos, de la mateixa manera que volem que se'ns respecti.
He estat gravant algunes de les cançons de la maqueta Elixir i de Religió Nocturna (2009) i voldria penjar aquesta que em sembla pertinent.
Per la meva banda, jo no sé veure ni dreta ni esquerra, només veig amunt i avall i ments buides per tot arreu.
Descarrega:
Ments Buides
Ningú vol saber el que sabem
que som nosaltres qui ha de decidir què fer,
S’ha rebel·lat la quietud
i ja és el nostre temps però no vull prendre-hi part,
Si vaig decidir no posar-me al vostre costat
per què us costa tant acceptar-ho?
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Ningú no sap com em sento quan girant la vista
totes les ments estan buides,
I no puc fer res més que aguantar el pes
de voler ser diferent,
Em van ensenyar a pensar pel meu compte
i aixeco el cap i us miro al fons dels ulls
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Pere Vilanova (Elixir 2009, Premaqueta Bèlgica 2010)
Enregistrat a Sint Lievenspoortstraat 244, Gent (België)
Des de Bèlgica segueixo fent moltes coses. Les gravacions que estic fent no són de primera qualitat, però tenen una puresa que els discos no poden aconseguir. Em vaig descarregar un gravador multipistes i estic gaudint molt posant petits detalls a cada una de les cançons i gravant noves veus. Estic treballant i escrivint un munt i també em sento una mica cansat veient el nostre país des de fora, sempre estem igual, l'esgotament general de la gent és també compartit per mi, però cada vegada crec menys en qualsevol debat identitari. Estudio Filologia Francesa i em sorprèn enormement veure com els mateixos francesos reconeixen a Catalunya com una nació, i si no mireu la portada del diari le Monde del dia dels refeèndums. No serà que el nacionalisme sigui del signe que sigui sempre necessita buscar enemics per tot arreu? Per altra banda, em pregunto moltes coses. Veient com hi ha pobles d'Europa i Estats on s'imposa una lògica demogràfica i cultural enorme. Si realment estiguéssim orgullosos de la nostra cultura i de la nostra història i tradició política no deixaríem que la nostra llengua no fos oficial a Europa. Com ja debeu saber a Bèlgica es parla flamenc, francès i alemany. Doncs bé les tres llengües són oficials de l'Estat Belga malgrat l'alemany el parlin poc més de 100.000 persones. Tolerància i respecte? Bé, tampoc cal ser utòpics. Els Valons i els Flamencs s'odien força i la convivència mai ha estat senzilla entre les dues comunitats ja que, de fet, són antagòniques. Però almenys conviuen relativament i, encara més important, estan en certa igualtat cultural.
Crec que falta una mica d'empenta en aquest país nostre, sense ser demagògics, sense fer discursos de protesta barats i previsibles podem seguir avançant cap a una major llibertat. Per mi la llibertat és el poder d'escriure i de pensar sense controls d'opinió, per mi la llibertat és entrar a internet i poder accedir a totes les pàgines (només cal veure el cas de la Xina on no es pot accedir a la metitat de vídeos de YouTube), per mi la llibertat és poder anar a la biblioteca o a la llibreria i comprar llibres i enriquir-me sense que em controlin, de poder parlar la meva llengua als governs que estan per sobre meu i poder cantar el que penso i el que sento, per mi per ser lliure no cal canviar el món completament, hi ha una història i unes estructures democràtiques i polítiques, fins i tot econòmiques, que avalen sobradament molts elements del sistema europeu, i de l'estat del benestar, dir que el sistema està podrit em sembla una enorme mentida, per mi només cal destruir una mica per seguir construint, posar les coses a lloc, empresonar els corruptes, només cal ser racional i entendre per on van les coses. Llençar cohets em sembla inútil, el que importa de debò són les persones i les seves qualitats de vida i, òbviament, el fet que la cultura i la llengua de la meva nació sense estat siguin posats al mateix nivell que la resta de socis europeus, per mi, milloraria la meva qualitat de vida. Em sentiria veritablement del món.
Tot i així Espanya és un lloc del món prou interessant malgrat té moltes contradiccions i absurditats, des de fora de la península el persistent esforç per donar una imatge unida d'Espanya ha estat inútil. Cal saber-ho, així evitarem d'anar fora amb complexes. Són recorrents les converses Where are you from? From Barcelona. Oh catalan then! Per tant tampoc hem de mantenir un discurs combatiu a l'estil trabucaire. La nostra llengua i cultura són conegudes i a partir d'aquí cadascú que tingui les inclinacions polítiques que consideri oportunes. Des de fora vaig llegir l'editorial de la Dignitat de Catalunya i he de dir que em va sorprendre la seva sensatesa. Al final és una qüestió de dignitat i de respecte. Es tracta d'això, de respecte per la cultura, i si aquest respecte no arriba, doncs llavors cal fer un pensament seriós.
Enmig de tots els referèndums per la independència pels quals em commoc emocionalment des de la ciutat on sóc, vaig preguntar a la meva àvia si votaria Sí o No en una eventual Consulta a Barcelona, va respondre, i tant que sí fill, doncs per què votes Convergència llavors si és un partit que el primer que faci quan guanyi les pròximes eleccions serà pactar amb el PP?
És que és tanta la contradicció en la que vivim. Si decidim que som independentistes doncs votem independista, sempre igual, sempre amb por i sense saber el que exactament desitgem, fent passes raquítiques i malaltisses i sempre mirant enrere per si hem de retrocedir. No et sembla estrany que el tirpartit tan titllat d'espanyolista i de tot el que vulguis sigui el Govern Català que més ha avançat en l'autogovern i en el finançament de tota la història? I la meva àvia seguirà votant el partit del Pujol que durant vint anys va poder canviar moltes coses i no va res més que seure i esperar, amb seny si ho voleu, però amb una gran passivitat. Els primers a respectar al nostra dignitat hauríem de ser nosaltres, som un poble, sí, som una nació, també, som una societat moderna, oberta i tolerant, també, tenim una llengua pròpia i una cultura que és molt important i que certmanet tindrà coses a envenjar a la resta de cultures però tampoc en escreix tenint en compte com de petits som. També fa molt de mal el fet que alguns polítics i altres persones no deixin de parlar dels Països Catalans, no m'agrada sentir la gent parlant en aquests termes, per mi tot això és molt secundari i, a més, ofèn a molta gent que viu en els territoris veïns a Catalunya. Hauríem de ser una mica més respectuosos, de la mateixa manera que volem que se'ns respecti.
He estat gravant algunes de les cançons de la maqueta Elixir i de Religió Nocturna (2009) i voldria penjar aquesta que em sembla pertinent.
Per la meva banda, jo no sé veure ni dreta ni esquerra, només veig amunt i avall i ments buides per tot arreu.
Descarrega:
Ments Buides
Ningú vol saber el que sabem
que som nosaltres qui ha de decidir què fer,
S’ha rebel·lat la quietud
i ja és el nostre temps però no vull prendre-hi part,
Si vaig decidir no posar-me al vostre costat
per què us costa tant acceptar-ho?
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Ningú no sap com em sento quan girant la vista
totes les ments estan buides,
I no puc fer res més que aguantar el pes
de voler ser diferent,
Em van ensenyar a pensar pel meu compte
i aixeco el cap i us miro al fons dels ulls
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Pere Vilanova (Elixir 2009, Premaqueta Bèlgica 2010)
Enregistrat a Sint Lievenspoortstraat 244, Gent (België)
Pere Vilanova actualment és a Bèlgica. Des de la distància però també segueix en certa manera persent. Ha publicat recentment el llibre de poemes Les Arrels Impossibles (Ploion Editors) un llibre en el qual es destaca una revolució generacional, una crítica als interessos artístics i socials, una recerca personal d'identitat, el crit exhaltat de l'amor i la recerca de la joventut. Molts elements hi són presents, i es tracta d'una obra que caldria jutjar d'interessant (tal i com ha fet el poeta, President de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte i Montserrat). Pere Vilanova torna a l'Astrolabi dilluns que ve, es tracta d'un concert únic que no tindrà repeticions fins d'aquí un any com a mínim, de manera que us encoratjo a descobrir si encara no ho heu fet un artista que parla de l'amistat, de l'amor i el desamor, del dolor i la soledat, de l'aventura de viure i que musica poemes de Foix, de Shakespeare de Rimbaud, d'Espriu. Les seves cançons arriben a l'ànima, la seva música té diferents estils, pop, rock, alternatiu, indie... arrisqueu-vos i assitiu a l'Astrolabi el dilluns dia 21 de desembre a les 22:30h i veureu de què us parlo.
L'Astrolabi
C/ Martinez de la Rosa num14
L3, L5 Diagonal
FGC Gràcia
Us adjunto aquí el text de pròleg del seu llibre Les Arrels Impossibles desitjant-vos veure la setmana que ve.
Un riu cabalós de literatura
Per què escrivim?, per què llegim? Som animals literaris que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del trajecte i del temps per fer-lo menys ingenu, menys pur, més matèric, més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.
Les arrels impossibles és una obra polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).
L’obra s’estructura en tres parts: Cendres lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de pensaments... Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre, vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes (“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir, el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil (“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna, que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).
A Les arrels impossibles reconeixem el poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu, fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (...) Tota vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”
Ara bé, al costat del Pere Vilanova més reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi, pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la font. Pensava en les pedres llises.”
La segona part de Les arrels impossibles, Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze parts, o Recuperació, en cinc.
En conjunt, els textos de Coratge solen ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises, consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge, ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci, constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals, solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure'ls.”
El Coratge que invoca la veu poètica al títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall, constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi, el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus en què embarcar./ Corre cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els llavis de la nit i afrontar els fats./ (...)/ Però vigila amb els talls esmolats del destí.”
Al Poema al Rick’s Bar el poeta conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens caldrà, com ens diu a Petjades: “per degollar les ombres”. Uns recers que per a Vilanova tenen a veure amb l’amor, amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més compartit, més universal, la veu de l'autor es demana i es respon, descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc jo? Un nom més/ al mur de la vida.”
Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions, anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un diàleg amb ell mateix, cercant-se, construint-se.
Carles Duarte i Montserrat
Barcelona, juny de 2009
L'Astrolabi
C/ Martinez de la Rosa num14
L3, L5 Diagonal
FGC Gràcia
Us adjunto aquí el text de pròleg del seu llibre Les Arrels Impossibles desitjant-vos veure la setmana que ve.
Un riu cabalós de literatura
Per què escrivim?, per què llegim? Som animals literaris que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del trajecte i del temps per fer-lo menys ingenu, menys pur, més matèric, més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.
Les arrels impossibles és una obra polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).
L’obra s’estructura en tres parts: Cendres lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de pensaments... Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre, vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes (“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir, el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil (“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna, que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).
A Les arrels impossibles reconeixem el poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu, fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (...) Tota vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”
Ara bé, al costat del Pere Vilanova més reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi, pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la font. Pensava en les pedres llises.”
La segona part de Les arrels impossibles, Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze parts, o Recuperació, en cinc.
En conjunt, els textos de Coratge solen ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises, consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge, ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci, constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals, solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure'ls.”
El Coratge que invoca la veu poètica al títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall, constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi, el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus en què embarcar./ Corre cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els llavis de la nit i afrontar els fats./ (...)/ Però vigila amb els talls esmolats del destí.”
Al Poema al Rick’s Bar el poeta conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens caldrà, com ens diu a Petjades: “per degollar les ombres”. Uns recers que per a Vilanova tenen a veure amb l’amor, amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més compartit, més universal, la veu de l'autor es demana i es respon, descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc jo? Un nom més/ al mur de la vida.”
Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions, anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un diàleg amb ell mateix, cercant-se, construint-se.
Carles Duarte i Montserrat
Barcelona, juny de 2009
18/09/2009: Grandaddy per sempre
Estic preparant l'últim viatge que em permetrà instal·lar-me definitivament a la meva nova casa a Ghent (Flandes, Bèlgica). Els comiats són difícils. Les cançons es queden, però nosaltres seguim avançant pels pendents atzarosos del temps i no sabem on ens porta el destí i ni tan sols quin és el nostre punt d'origen. Fa molt temps que tenia ganes d'escriure aquest article.
Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.
Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.
Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.
El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.
Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.
Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.
Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.
Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.
Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.
La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.
Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.
Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.
Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!
Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88
Grandaddy
http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f
Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.
Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.
Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.
El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.
Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.
Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.
Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.
Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.
Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.
La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.
Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.
Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.
Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!
Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88
Grandaddy
http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f
