18/01/2010: Una polèmica on hi surt el nostre nom
Categoria: General
Escrit per: Sol i Serena
De fet no és una gran polèmica, sinó més aviat una curiositat, però he pensat que el títol era molt més atractiu si el plantejava d’aquesta manera.
Fa uns dies, voltant per l’entramat de la xarxa, vaig ensopegar amb una discussió sobre l’últim concurs de maquetes Sons de la Mediterrània. Es donava la notícia que Amansalva havia guanyat el concurs (el passat 8 de novembre, si no recordo malament) i a sota hi havia una bona columna de comentaris. Fins aquí res de nou i tot normal, però la qüestió és que entre les nombroses i lògiques felicitacions hi havia un parell de comentaris d’un parell de persones que consideraven que el veredicte no era just, i el més curiós és el motiu que argumentaven: que sonen com Sol i Serena!
Les frases eren les següents:
1: “Amansalva té una sonoritat molt semblant a altres grups existents (per exemple Sol i Serena)...”
2: “Jo hi vaig ser per casualitat i el que sí que vaig reconèixer d'Amansalva va ser "la gata i el belitre", a ritme de rumba, dels Sol i Serena...”
Els comentaris eren de dues persones diferents, o com a mínim això semblava (en aquests fòrums de participació anònima mai se sap), i em van sobtar profundament, perquè precisament un dels trets característics de Sol i Serena és, crec, que no té una sonoritat concreta perquè ens movem en moltes branques diferents i d’un tema a l’altre no diries ni que es tracta del mateix grup. Així doncs, em vaig dir que possiblement algú ens hagués trobat un tret definitori que jo desconeixia.
Jo no havia sentit mai Amansalva i, encuriosit, començo a buscar.
No sabeu la de coses que hi ha al món que es diuen Amansalva (altres grups musicals, botigues, associacions, cercadors...), però finalment trobo el seu myspace. I el primer que faig és escoltar La gata i el belitre.
La seva Gata i la nostra Gata s’assemblen, com diria la meva àvia, com un ou a una castanya. A més, cap de les dues és ben bé una rumba. La nostra potser una mica, per part de la guitarra, però no per la resta. A més Amansalva en canvia totalment la melodia. El que si que s’assembla, naturalment, és la lletra, que és la tradicional i la de sempre, però per la resta, no sé on li han trobat el parentiu, perquè cal una bona imaginació. Si voleu jutjar vosaltres mateixos, aquí el myspace d’Amansalva i aquí el myspace de Sol i Serena.
El que sí que em sobta és que vegin tanta semblança amb La gata i el belitre i no diguin res de Sant Joan o, com ells l’anomenen, Sant Joan feu-lo ben gran. De fet al principi s’assemblen moltíssim. Introducció de veu femenina amb corda lliure, entrada de darbuka després de la primera tirada (tot i que concebuda de diferent manera) i algun canvi d’instrumentació i de compàs són les coincidències clau que fan que s’assembli, i força, no a la nostra versió de disc però sí a la de directe.
Els motius, però, són evidents. Aquest tipus de tema és adequadíssim per una entrada de veu amb corda a tempo lliure. A més, aquest tipus de melodies quadren perfectament amb el so de la darbuka, o sigui que aquí ni un servidor en el seu moment ni en Josele Mascarell ara ens hem inventat res de nou (tampoc cal fer-ho sempre). O sigui que el tema s'assembla però això no vol dir gran cosa, tampoc.
Amb tot això dedueixo que ningú ha trobat que sonin com Sol i Serena sinó que versionen un mateix tema de manera molt similar, i ja està. I si a més també toquen La gata i el belitre sembla que facin el mateix, sobretot tenint en compte que a aquestes finals es toquen tan sols quatre temes, normalment. Però insisteixo: les Gates no s’assemblen de res.
El que sí que m’ha sobtat (gratament) és que al llegir el text que han posat al seu myspace he vist que és pràcticament idèntic al nostre. No parlo de les paraules ni de que ens hagin copiat el text, naturalment; no és que s’assembli el text en si, sinó que el sentit en què diuen que treballen, el discurs resultant, és exactament igual que el nostre, i això m’ha fet pensar que llavors és normal, i segurament ens tornarà a passar, que ens trobem amb coses que enfoquem de la mateixa manera, i això no té perquè ser dolent en absolut. A mi em sembla perfecte que s’apunti més gent al carro i no crec que això s’hagi d’interpretar com copiar (que és el que insinuava el to del segon comentari citat). Si tirem tots del bagul de les cançons tradicionals i juguem a fer les mateixes coses, és clar que una ens recordarà l’altra, però i què? Jo encara no distingeixo la Beyoncé de totes les que sonen igual que ella i se suposa que els temes són nous i genuïns, o sigui que entre els del món “folki” ens podem permetre el luxe que dos temes s’assemblin, faltaria més. I si fos així perquè uns es basen, a consciència o no, en la versió que n’ha fet un altre, doncs benvingut sigui també, que així és com funciona la cultura popular, a fi de comptes.
Com a anècdota, he descobert que s’assemblen a nosaltres en una altra cosa: a les entrevistes de ràdio també parlen tots alhora.
Ara em queda pendent veure’ls en directe, i això serà el 25 de febrer al Tradi. Per cert, que la nostra primera data al Tradi també havia de ser aquesta i ens tocava darrere seu. Hauria estat molt bo perquè ens haquéssim trobat fent una part de repertori igual, que de vegades passa i queda fatal.
Ja està. Avui m’he allargat molt, però és que em sap greu que sempre que algú guanya un concurs hi ha algú altre que prova de deslegitimar, pels motius que sigui (nobles o no, ja no m’hi fico).
Kami
Fa uns dies, voltant per l’entramat de la xarxa, vaig ensopegar amb una discussió sobre l’últim concurs de maquetes Sons de la Mediterrània. Es donava la notícia que Amansalva havia guanyat el concurs (el passat 8 de novembre, si no recordo malament) i a sota hi havia una bona columna de comentaris. Fins aquí res de nou i tot normal, però la qüestió és que entre les nombroses i lògiques felicitacions hi havia un parell de comentaris d’un parell de persones que consideraven que el veredicte no era just, i el més curiós és el motiu que argumentaven: que sonen com Sol i Serena!
Les frases eren les següents:
1: “Amansalva té una sonoritat molt semblant a altres grups existents (per exemple Sol i Serena)...”
2: “Jo hi vaig ser per casualitat i el que sí que vaig reconèixer d'Amansalva va ser "la gata i el belitre", a ritme de rumba, dels Sol i Serena...”
Els comentaris eren de dues persones diferents, o com a mínim això semblava (en aquests fòrums de participació anònima mai se sap), i em van sobtar profundament, perquè precisament un dels trets característics de Sol i Serena és, crec, que no té una sonoritat concreta perquè ens movem en moltes branques diferents i d’un tema a l’altre no diries ni que es tracta del mateix grup. Així doncs, em vaig dir que possiblement algú ens hagués trobat un tret definitori que jo desconeixia.
Jo no havia sentit mai Amansalva i, encuriosit, començo a buscar.
No sabeu la de coses que hi ha al món que es diuen Amansalva (altres grups musicals, botigues, associacions, cercadors...), però finalment trobo el seu myspace. I el primer que faig és escoltar La gata i el belitre.
La seva Gata i la nostra Gata s’assemblen, com diria la meva àvia, com un ou a una castanya. A més, cap de les dues és ben bé una rumba. La nostra potser una mica, per part de la guitarra, però no per la resta. A més Amansalva en canvia totalment la melodia. El que si que s’assembla, naturalment, és la lletra, que és la tradicional i la de sempre, però per la resta, no sé on li han trobat el parentiu, perquè cal una bona imaginació. Si voleu jutjar vosaltres mateixos, aquí el myspace d’Amansalva i aquí el myspace de Sol i Serena.
El que sí que em sobta és que vegin tanta semblança amb La gata i el belitre i no diguin res de Sant Joan o, com ells l’anomenen, Sant Joan feu-lo ben gran. De fet al principi s’assemblen moltíssim. Introducció de veu femenina amb corda lliure, entrada de darbuka després de la primera tirada (tot i que concebuda de diferent manera) i algun canvi d’instrumentació i de compàs són les coincidències clau que fan que s’assembli, i força, no a la nostra versió de disc però sí a la de directe.
Els motius, però, són evidents. Aquest tipus de tema és adequadíssim per una entrada de veu amb corda a tempo lliure. A més, aquest tipus de melodies quadren perfectament amb el so de la darbuka, o sigui que aquí ni un servidor en el seu moment ni en Josele Mascarell ara ens hem inventat res de nou (tampoc cal fer-ho sempre). O sigui que el tema s'assembla però això no vol dir gran cosa, tampoc.
Amb tot això dedueixo que ningú ha trobat que sonin com Sol i Serena sinó que versionen un mateix tema de manera molt similar, i ja està. I si a més també toquen La gata i el belitre sembla que facin el mateix, sobretot tenint en compte que a aquestes finals es toquen tan sols quatre temes, normalment. Però insisteixo: les Gates no s’assemblen de res.
El que sí que m’ha sobtat (gratament) és que al llegir el text que han posat al seu myspace he vist que és pràcticament idèntic al nostre. No parlo de les paraules ni de que ens hagin copiat el text, naturalment; no és que s’assembli el text en si, sinó que el sentit en què diuen que treballen, el discurs resultant, és exactament igual que el nostre, i això m’ha fet pensar que llavors és normal, i segurament ens tornarà a passar, que ens trobem amb coses que enfoquem de la mateixa manera, i això no té perquè ser dolent en absolut. A mi em sembla perfecte que s’apunti més gent al carro i no crec que això s’hagi d’interpretar com copiar (que és el que insinuava el to del segon comentari citat). Si tirem tots del bagul de les cançons tradicionals i juguem a fer les mateixes coses, és clar que una ens recordarà l’altra, però i què? Jo encara no distingeixo la Beyoncé de totes les que sonen igual que ella i se suposa que els temes són nous i genuïns, o sigui que entre els del món “folki” ens podem permetre el luxe que dos temes s’assemblin, faltaria més. I si fos així perquè uns es basen, a consciència o no, en la versió que n’ha fet un altre, doncs benvingut sigui també, que així és com funciona la cultura popular, a fi de comptes.
Com a anècdota, he descobert que s’assemblen a nosaltres en una altra cosa: a les entrevistes de ràdio també parlen tots alhora.
Ara em queda pendent veure’ls en directe, i això serà el 25 de febrer al Tradi. Per cert, que la nostra primera data al Tradi també havia de ser aquesta i ens tocava darrere seu. Hauria estat molt bo perquè ens haquéssim trobat fent una part de repertori igual, que de vegades passa i queda fatal.
Ja està. Avui m’he allargat molt, però és que em sap greu que sempre que algú guanya un concurs hi ha algú altre que prova de deslegitimar, pels motius que sigui (nobles o no, ja no m’hi fico).
Kami
Sindica aquest blog - RSS
Marta Rius ha escrit:
Eoooo! Amansalva... hi ha algú?
Fem una costellada un dia d'aquests, o què?
la Marta