En altres ocasions hem expressat el nostre somni de convertir-nos en tertulians i opinar sobre qualsevol cosa. Doncs, com ens sol passar, el nostre somni s’ha fet realitat: fa poc ens oferiren participar Ficcionari, el programa de cinema de Punt 2.
L’objectiu era que parlarem de les bandes sonores de les nostres pel.licules favorites. El vídeo va quedar prou “aseat”:



Com podeu comprovar, la sel.lecció és eclèctica però no és . El centre comercial on ens portàren a fer el reportatge no tenia un fons de pel.lícules suficient pel nostre freakisme així que hem decidit allargar aquest post amb les pel.licules que s’ens havien quedat fora i , de pas, donar veu a aquells que no poguére anar a l’entrevista.

Fora de l’entrevista es quedà Shaft (Gordon Park, 1971), pel.li amb una espectacular banda sonora de Isaak Hayes (a qui dedicarem un sentit homenatge al mes d’agost amb un post-obituari)



Aquesta banda sonora ha influenciat clarament l’últim treball de Fundación Toni Manero (que és la bandasonora de Pandillero, una pel.li que no existeix)


També deixàren fora la banda sonora de 24h Party People (Michael Winterbottom, 2002) que parla de la moguda musical de Manchester entre 1976 i 1992 amb el sorgiment i caiguda de Factory Records, i les bandes Joy Division, New Order i Happy Mondays.



Ximo es possa “clàssic” en la seua proposta:

Hi ha grans directors de bandes sonores, Williams, Barry, Bernstein, Elfman, Morricone, Badalamenti,.. però parlant de música i de musics:

Per supost, BIRD (Clint Eastwood, 1988)


I com no, Pat Garrett and Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973) amb banda sonora de Bob Dylan (Alias)



Crossroads (Walter Hill, 1986), amb eixe solo final en que competeixen Ralph Maccio (pulir cera, quitar cera) i Steve Vai. La guitarra de Maccio és Rai Cooder.




Este final de pel·lícula tb és digne de mencionar:
La Vida de Brian




Altres:
The Rose (1979) basada en janis Joplin.



Paco ens fa també fa la seua aportación un poc més freak:

Dentro del laberinto (tengo la BSO en cinta original).


(A mi David Bowie em feia por)

The pick of the destiny, con todos los topicos del heavi, y la banda sonora de Tenacious D (Jack Black) que es buenisima. Esto si que es un musical

Cabezas huecas, de nuevo los heavies al ataque!!! mi rollo es el rocK

Bé, ja teniu una bona col.lecció de cinema amb un poc de tot, musical clàssic, psicodèlia, indie, jazz i, fins i tot a Bowie fent pinitos al hip hop. Què més voleu?

MG

El funk és bateria i baix en la mateixa proporció. La resta d’ingredients són com el toc d’angostura que s’agrega al còctail: dona el punt final però no ajuda a bufar-te.

Com ja vos hem contat, estem en ple procés de creació de temes nous i, com sempre, ens mirem en l’espill dels musics que admirem. Ahir, al nostre xat particular, Paco (baix) i Ximo (bat) encetaren un duel de referències rítmiques d’allò més freak, però alhora, interesant.

La batalla l’obrí Paco:

Ximo!!¿esta la tienes en tu método de David Garibaldi?



Mírate a ver si la tocas... yo la tengo casi

Ximo no tardà en respondre a la provocació:

I esta què tal? I esta se la saben els pitos també:Cold Sweet.



Hi ha altres versions més lentes, com una que fa Maceo...

Paco s’emociona i respòn amb un tutorial per aprendre a tocar la bateria de Cold Sweet.

SIIII OHHHHH ME MOLAAAA

XiMOOOOOOOOOOOOOOO

Aquí está el secretoooooo


Ttiene 12 partes este video..... QUE PESAOOOOO NO PARA DE HABLAR

Ximo contraataca i demostra qui és el bateria de la banda. Amb quatre vídeos dona l’escac mat a Paco.

Doncs el responsable del ritme eixe és este home (el mateix del primer video, encara que no ho parega)



I ací un video de dos dels bateristes de James Brown:
John Jab'o Starks, i el d'abans, Clyde Stubblefield que va ser el que posà el colp de caixa a contratemps del quart temps.



Un altre bateria de James Brown era Melvin Parker, que està ací amb Maceo fent tb el Cold Sweet. En els temes que grava ell les bateries són prou senzilles, però amb un groove que la flipes...



Hi ha molts més, però si m'he de quedar amb un bateria este és Bernard "Pretty" Purdie, ací va un video. M'imagine la història, però necessitaria que algú que sàpiga d'angles m'ho traduira. FLIPEU COM ESTAVA EL TIO!!!




El duel ha estat elegant i com a bons cavallers han quedat per continuar un altre dia amb aquest desplegament de ritmes funk. Ara només ens queda una cosa: treballar per arribar algún dia a aconseguir el so d’estos cracks.

MG

Vos enrecordeu de la nostra història amb el vaixell avortista de Women on waves? Sí, aquella en la què anàvem a tocar al port de la Copa Amèrica en una festa de benvinguda a l’associació feminista?. Sí, aquella història que acabà en un no-concert perquè l’ajuntament de valència no deixà entrar al port els camions amb l’equip de so? Doncs aquesta volta Rita no ha guanyat.

(Podeu re-llegir aquella història visitant el post del dia 18 d’octubre de 2008 - http://blogs.ccrtvi.com/soulatac.php?itemid=16270 -)

La cosa pintava, com sempre, molt bé. La Sedajazz, la Comunitat Palestina de València i la Federació d’Asociacions de Pares d’Alumnes de la província de València estaven organitzant un marató musical per donar suport al poble palestí. La llista de participants era llarga, variada i estava trufada amb la flor i nata del jazz Valencià. Mireu el cartell:



Nosaltres, és clar, també estàvem convidats i dessitjosos de passar un diumenge fent el que m’es ens agrada fer.



Com tot era massa bonic, algú va haver de fer la mà. Els permisos per a realitzar l’event estaven demanats, la publicitat impresa, els mailings enviats i Xas! l’ajuntament de la nostra ciutat es torna a cobrir de glòria: a un dia de celebrar-se l’event, decideix no autoritzar-lo al.legant que la nostra música podria “molestar el veïnat”. (jo no crec que ho fem tan mal...)



Però com que el mal no sempre triomfa, l’Ajuntament de Quart de Poblet va tirar una mà i al final les actuacions tingueren lloc a aquella localitat. Malgrat el mal oratge, l’afluència de gent va ser molt ampla i es recaptaren al voltant de 4.500 €. Si voleu col.laborar, encara esteu a temps (La Caixa 2100 2787 50 0200032633).

Vos adjunte com va aparèixer la notícia al Diario Levante EMV.


I Anna, a la web del diari, va comentar:



Comentario enviado el día 02-02-2009 a las 11:15:40

Este acte estava previst cel·lebrar-lo al centre de València, a l'Institut Lluís Vives. Probablement allí haguera tingut més repercussió i es podria haver manifestat més gent a favor dels damnificats de Gaza. Pregunte a l'Ajuntament de valència perquè un acte solidari s'hagué de traslladar a última hora, quan ja s'havíen gastat diners i esforços en organitzar i promoure l'acte, a Quart. De gent a València n'hi ha molta. I per molt que desagrade, no tots pensem igual. Ens envien fora de València a fer les nostres activitats lúdiques, actes solidaris, manifestacions d'opinió... És por a que se'ls encomane?

Autor: AnnaF.

Com diria Mayra Gómez Kemp al concurs 1,2,3, “Hasta aquí puedo leer”



MG

Portàvem més d’un any intentant-ho, volíem ser al menys per una volta el grup més votat a l’equalitzador de l’edició digital de la revista Enderrock. Finalment, ho hem tingut com a regal de Nadal: el mes de desembre aconseguirem batre Víctor.

Ell té club de fans i una discogràfica darrere, cobertura televisiva i management. Nosaltres hem hagut de tirar dels amics i d’aquells que han conegut la nostra música quasi per casualitat i, per fi, hem tingut el nostre xicotet premi. Gràcies a tots per votar-nos !

Una de les maneres més efectives de donar a conèixer els nostres temes ha esta myspace. Molta gent que no ha tingut la possibilitat d’accedir al nostre disc (està pràcticament exhaurit des de setembre encara que encara queda alguna còpia perduda per alguna tenda de discos) o que no ens ha pogut veure en directe, ha escoltat les cançons i ha vist els vídeos de les nostres actuacions a la nostra pàgina.



2009 també ha començat amb una alegria en este sentit: hem arribat a les 30.000 visites al nostre myspace. L’1 de setembre passat vos donàvem la notícia del les 20.000 a este mateix blog i en a penes 4 mesos hem augmentat 10.000 visites més. A voltes resulta pesat mantindre-ho viu i actualitzat amb nous vídeos i informacions, però paga la pena. Gràcies de nou a tots. Ens comprometem a anar incloguent material nou per a motivar-vos a continuar visitant-nos.

Este post dedicat a la nostra presència a la xarxa no pot acabar sense oferir-vos l’última novetat: SOUL ATAC INICIA LA SEUA VIDA AL FACEBOOK. Hem d’admetre que encara està un poc buit, però estem oberts a noves amistats cibernètiques.

Bytes i beat.

MG

A la porta d’Auswitz es podia llegir “El treball vos farà lliures” i no només la història ha demostrat que es tractava d’una falàcia , jo vos ho puc assegurar amb un fum de proves. Ni un segonet hem tingut per a contar-vos que dúiem entre mans! Des de fa més de dos mesos hem estat muts per un excés d’estress insuportable.

Ara que sembla que les aigües tornen al seu llit, vos volem contar què hem estat fent este temps :

14 d’Octubre : bolo al Black Note de València


Els que heu anant seguint el nostre blog, ja coneixeu la història del nostre pas pel concurs Sona La Dipu. El premi pels finalistes eren dos bolos al Circuit de la Tardor. Este va ser el primer. Malgrat ser en dimarts tinguérem una bona entrada i poguérem, per fi, tocar a una de les sales clàssiques de la ciutat de València. Vos adjunte unes fotos de la prova de so:







30 d’octubre : Bolo a Alcoi.

Un cartell enorme a la façana del teatre Mario Silvestre ens donà la Benvinguda.




Va ser un concert íntim amb una sorpresa: vesionejàrem un tema de l’insigne alcoià Ovidi Montllor. Ací teniu una mostra:



Ai Anna, què bonic…


Si els bebès vénen amb un pa baix del braç, el mes d’octubre vingué amb la revista Enderrock i una entrevista conjunta amb The Pepper Pots.




També s’ens han quedat al tinter per culpa del treball, les cròniques dels concerts de Osaka Monaurrail i d’Eli Paperboy Reed.


Osaka: Funk de llibre. Tan, tan de gènere que arribaren a ser freds. Funk Machine Gun.



El d’Eli va ser un dels concert de l’any. Soul de gènere amb el sabor ranci del bon cognac i una veu increïble. Comproveu-ho en este vídeo:



La banda va ser espectacular, però el xiquet se les apanya molt be a soles…


Hem encetat el 2009 amb un dels bolos més estranys i divertits que hem tingut mai. La cosina d’Anna, María Jorge Lluch, va ser proclamada Festera Major de Gràcia 2009 i ens va convidar a actuar a la seua festa de presentació.


Que què és ser festera major? Doncs com una mena de reina de les festes o fallera major. Anna vos ho podria explicar millor. El fet és que a Canals per Sant Antoni munten una festa grossa, tan grossa com la foguera (que és casi tan alta com el campanar de l’església)




El cas és que Maria ens va demanar que anàrem a tocar una xicoteta representació de Soul Atac i nosaltres s’apuntarem de bon grat. Sempre que hem anat a Canals ens ho hem passat d’allò més bé (especialment al bar El Tonell) i la presentació de Maria era una excusa perfecta.

El que no ens esperàrem és que hi haguera taaaanta gent. Prop d’un miler de persones hi anaren i nosaltres ens trobaren un poc nus en el nostre format acústic de “només” 8 membres.



Després de bolo ens convidaren a sopar i entre plat i plat les festeres llançaven “Vítols”, una mena de crits en honor a Sant Antoni.Com que és difícil d’explicar en què consisteix aquesta mostra de “poderio” vocal, vos adjunte un que he trobat a youtube






Ens encanten estos bolos que s’eixen del ritme habitual. Estem disposats a tornar a Canals quan siga, el poble d’Anna és moolt particular.



MG

Amb aquest look a lo Springsteen Miguel Rios donava la benvinguda als fills d’aquells que asistiren en directe al naixement del rock. El temps a passat i el fills del rockanrol han tingut els seus propis fills.

Això ens està passant als soulatacats: hem decidit reproduïr-nos. El primer en obrir la veda va ser Toni, que ja fa dos anyets va ser pare de Carme. Però enguany la tasa reproductiva de la banda ha batut rècords: dos naixements amb un mes i mig de diferència. Toni repetia i Javi s’estrenava com a orgullos pare. Les noves generacions vénen fortes i Pablo Dexter, la criatureta de Javi, ja te enregistrada la seua primera maqueta. El tema es diu UUHHH AHHH:




El pare afirma que Pablo li ha donat menys feina en la producció que quan ha gravat les Soulatacades en el seu estudi casolà.

Les noves generacions bénen fortes, si no, mireu quin grOove té aquest baterista de sis anys:



Aquest està més crescudet, però mireu què fa amb el baix:


(i sense parar de mirar a la càmera...)

El problema ve quan l’instrument és més gran que tu:



No sé si tocar a Black Sabath és adequat per a un xiquet de 8 anys però el que està clar és que els que rondem la trentena ens hem d’espabilar.

MG

Potser ho heu vist en la premsa: la nostra ilusió de tocar a l'edifici Veles e Vents del port de València per a l'associació Women on Waves es va veure truncada. Anna ens ho conta amb detall:


"Increïble enterar-se que l'organització no havia demanat permís al Consorci del Port, però mes increïble encara saber que Rita Barberà, després de dir públicament que encara que estava en desacord, institucionalment no podia impedir l'acte, va enviar la policia local per fer un control exaustiu als camions de l'equip i se'ls emportaren a cotxeres per la presió de les rodes. Són uns mestres del subterfugi, no hi ha dubte.

Una vegada allí, quan ja sabíem que no hi hauria festa i només hi hauria recepció ens estalviarem entrar per on ens esperaven per increpar-nos. Esta gent no té vergonya, hi havia xiquetes mooolt joves que potser vindran a buscar ajuda quan siguen més grans i hagen descobert massa tard els anticonceptius no voldran trobar-se embarassades i depenent de ningú que les mantinga. O que s'enfronten a l'acomiadament del treball per quedar-se prenyades. I també ens esperaven qui creuen que tenen dret d'obligar els demés a viure segons les seues formes. Si volen ser santos que ho siguen, però que no obliguen els demés a ser-ho. I per últim estaven altres que venen a enfrontar-se amb nosaltres, dient-nos immorals quan tenen per costum freqüentar o regentar clubs d'alterne.



El que ahir demanavem és que cadascú siga lliure de viure com vol. Ells poden triar com és la seua vida, però quan pensen en nosaltres és com si els agredirem per no voler ser com ells o com ells desitjarien que forem. No ho entenc.
L'acte va ser deslluït però emotiu. La primera en parlar fou una eurodiputada holandesa del partit socialista, després la metgessa que viatjava amb altres companyes al vaixell. Isabel Requena llegí el manifest que van el·laborar les associacions organitzadores de la benvinguda. Només començar la va interrompre un home:
Isabel Requena: -L'avortament és un dret, no un delicte!
Home: -Eso es mentira! Mentira!
En certa manera tenia raó. Perquè no som nosaltres qui decidim què és o no un delicte. Són homes, com ell.
Un policia el va fer callar. Un policia va defendre el nostre dret d'expresió. En realitat cinc furgons plens de policia van fer possible que l'acte d'ahir es fera.
Per últim va parlar Pilar Bardem, no ho duia escrit, un discurs molt personal, que parlava de l'avortament com la garantia de les dones de tindre fills desitjats. La garantia de disfrutar de la maternitat i de evitar que la maternitat es converteixca ni en una obligació femenina, ni en una circumstàcia que col·loque a la dona en situació de desavantatge. Per això, segons deia, no es pot tractar com una criminal, una dona que deceideix quan vol i quan no vol tindre fills.
Ho subscric, germana.
Anna


Bé, sembla que aquest post a quatre mans (les mans d'Anna han treballat més que les meues) ens està quedant un poc trist. És cert: estem disgustats per tot el que va passar el passat dijous,però això no ens ha de llevar el bon humor. Acabem amb un altre vídeo de George Carlin. Exactament amb la continuació del vídeo sobre l'avortament del post anterior, aquesta volta dedicat al concepte de "la santedat de la vida".




Buscant vídeos com aquest per a ilustrar la narració d'Anna he trobat alguns dels que vinguèren a intentar boicotear l'acte. Al final he decidit no posar-los: no vull enbrutar el nostre blog amb les seues cares. A voltes pense que son així perquè les seues mares i els seus pares no els han estimat suficientment...

MG i Anna

Vos enrecordeu que diguérem que anàvem a parar de tocar? Vos enrecordeu que volíem descansar? Vos enrecordeu que teníem pensat tancar-nos al local per a donar forma als temes del nou disc? Doncs, no. La realitat ha desmuntat els nostres plans i aquesta setmana tenim dos bolos: un el dimarts i un altre el dijous.

El primer forma part dels concerts amb els que ens premiava la Diputació de València per haver arribat a la final del concurs Sona la Dipu (la famosa final del control d’alcoholèmia: http://blogs.ccrtvi.com/soulatac.php?itemid=12940). Finalment seran dos i el primer serà el dia 14 a les 22h al Black Note de València. Dimarts nit no sembla un moment massa propici pel rock and roll i el “desenfreno” per això hem preparat un directe pròxim al públic i molt relaxat.

L’actuació de dijous, però, és una d’eixes sorpreses amb les que els Soulatacatas ens anem trobant de volta en quan. Fa un parell de setmanes Miquel Ramos d’Obrint Pas telefonà Andreu per fer-nos una proposta: el Borndiep, el vaixell del grup feminista “WOMEN ON WAVES”, arribava a València i volia proposar-nos per a tocar en la festa de benvinguda que li estaven preparant. Andreu inicià la cadena de trucades entre els membres del grup i la resposta va ser un sí unànime.

Un parell de dies més tard, Andreu va rebre una telefonada des de Noruega. Un xic amb un perfecte anglès li digué que havien visitat el nostre myspace i que els encantaria que tocàrem a la festa. La cosa estava clara: tocaríem el dijous 16 d’octubre a l’edifici Veles e Vents.

Per els que no sigau de València ni aficionats a la vela, el Veles e Vents és una edificació dissenyada per David Chipperfield per a la Copa Amèrica i que malgrat el seu nom lligat a Ausiàs March, mai ha albergat al seu interior un grup en valencià ni res que se li puga semblar. Pur disseny lligat fins fa ben poc al “pijerío” valencià.


(Bonic, veritat?)

Doncs el Borndiep arribarà a aquest “marc incomparable” a les 17.30. A continuació intervindran la periodista Rosa Solbes, les actrius Isabel Requena i Pilar Bardem i la doctora Rebecca Gomperts de Women on Waves.

A partir de les 18.15 començaran les actuacions amb una performance del grup de dansa Maria Carbonell, Dona’m Jazz amb Cristina Blasco, nosaltres (al voltant de les 19h) i Queers.

Per a finalitzar vos convide a veure aquest vídeo de l'humorista americà George Carlin sobre l'avortament amb frases com "Per què la majoria de la gent que està en contra de l'avortament és gent que mai et voldries follar?" No hi ha res com veure les coses amb humor:



Ja hem comentat que Soul Atac sempre ens trobem amb sorpreses i aquesta és una de les grans. Parle de sorpresa perquè mai hauríem pensat en la possibilitat de tocar en un espai com el Veles e Vents, perquè mai hauríem pensat tocar per un públic tan internacional com el que ens trobarem el pròxim dijous i perquè mai hauríem pensat rebre amb la nostra música a unes dones tan admirables que han sabut dur la seua lluita de manera creativa, aprofitant-se de les lleis de les fronteres de la mar.

Serà un plaer.

MG

Més info a:
http://www.nodo50.org/xarxafeministapv/article.php3?id_article

Hi ha músics als què els poses una càmera al davant i Pam! perden el do de la paraula, però eixe no és precisament el nostre cas.


Un terç dels soul atacats paguem les nostre hipoteques gràcies a la televisió. A Soul Atac podreu trobar presentadors, redactors, realitzadors, productors i, fins i tot, algun director de programa. Sí, sí, les ones hertzianes ens donen el menjar i això és un avantatge a l’hora de fer entrevistes.

Bé, és un avantatge per a nosaltres però no tant per els presentadors i redactors. Al contrari de la majoria de la gent, a nosaltres ens poses una càmera o un micro davant i no ens callem ni per a respirar.


Aquest ha estat el cas de l’última entrevista que hem fet per a televisió. En ella ens esplaiem de tal manera que a penes queden detalls del grup per contar. Mai podrem vendre una exclusiva.


En aquesta entrevista trobareu grans declaracions com: “Som un microbús i a la vegada una festa”




“Nosaltres anem a dedicar-nos ara a reflexionar” o “Nosaltres som enredaors”




“Que la gent que no es confonga: és Soul Atac, que és en valencià, ni dos tes i “ck” ni res”



“Y a les dos setmanes d’haver estat tocant (...) ens criden i ens diuen: “Heu guanyat dos premis!” “Xe! Però és que hi havien premis?”




I si després d’això vos queden dubtes, podeu veure l’entrevista que ens feren al Loops del 33 fa ja un temps:



Ja ho heu vist: no ens callem ni baix de l’aigua.

MG

Xavi i Didac, uns amics nostres, han estat a l’Índia i Nepal aquest estiu. Xavi, gran pensador, membre inseparable dels Ovidi Twins (http://www.myspace.com/oviditwins) i adicte a la tomaca seca , ha tornat d’estos territoris tan espirituals amb un nou coneixement: La gent que no ha estat mai a l´Índia diu: “Me’n vaig a l’Índia”. La gent que ja ha estat a l’ Índia diu: “He tornant d’India”. L’article “la” sembla que es perd pel camí.

Sent sincers, Soul Atac mai hem estat a l’Índia, però m’ha fet il•lusió utilitzar els ensenyaments de Xavi i deixar el “la” perdut pel ciberespai.

Nosaltres no som una banda espiritual. No creiem en els energies, els xacres ni els gurús. Mai correrem el risc dels Beattles de tornar-nos tarambanes en mans d’un Maharishi Mahesh Yogi. Preferim les cerveses i les tapes al vol iòguic. Som així.

Però això no vol dir que renunciem a una de les coses més divertides que en ofereix la cultura índia: les pel•lícules de Bollywood. En el fons, aquestes pel•lis tenen molt de valencianes. Si els valencians tinguérem una indústria cinematogràfica com la seua, també faríem films barrocs, amb excessos de vestuari i decoració i música frenètica sonant a tota hora.


MG